“Downton Abbey” arriba a Antena 3

Si últimament hem estat dient que el canal 3XL ha estrenat sèries de les quals hem parlat en aquest bloc, ara li toca el torn a Antena 3, una cadena que normalment no entraria precisament al Top 3 de les nostres preferències però que s’ha espavilat per adquirir els drets d’una de les millors sèries emeses l’any passat: Downton Abbey, que es podrà començar a veure demà dimarts dia 15 a partir de les 10 de la nit.

Tal i com ja vam dir fa pocs dies, en aquesta sèrie (la més cara de la història de la televisió britànica) podrem veure les vivències d’una família aristocràtica de principis del segle XX i també dels seus criats. El rerefons de la història és saber qui heretarà el títol de Duc de Grantham, ja que el futur hereu ha mort en el naufragi del Titanic, però això només és la punta de l’iceberg (perdó per l’acudit): també serem testimonis d’enveges, d’aspiracions, d’il·lusions i de la lluita contra el passat d’alguns personatges.

Antena 3 sembla que tractarà la sèrie com Déu mana pel que fa als aspectes audiovisuals, ja que l’emetrà amb possibilitat de veure-la en versió original subtitulada i també en alta definició. La part negativa, com sempre, les eternes pauses publicitàries que faran que una hora i mitja de metratge es converteixi en dues hores i quart. És el que té aquesta cadena...

“Fringe” no s’atura… i millora

Contràriament al que sol ser habitual en el món televisiu, TV3 ha decidit no fer cap pausa entre temporades i continuar amb l’emissió de Fringe els diumenges al vespre, després del final de la primera temporada. Sens dubte una molt bona notícia per a tots els seus seguidors, ja que la sèrie cada vegada està més interessant i així no es perd el fil.

En l’últim episodi de la primera temporada vèiem com l’Olivia coneixia en William Bell (interpretat pel mític Leonard Nimoy, el senyor Spock d’Star Trek), antic company de laboratori d’en Walter i fundador de Massive Dynamic, l’empresa que sembla estar al darrera de tots els misteris que investiga la divisió Fringe. Aquesta coneixença fa que també es destapi l’existència d’un univers paral·lel, bàsicament igual que el nostre però amb alguns canvis (per exemple, a Nova York encara hi ha les Torres Bessones), i que a partir d’ara veurem amb més freqüència.

I aquest és, penso jo, un dels principals problemes d’aquesta sèrie: que ha tardat massa temps en introduir aquesta trama. Fins ara només se’ns havien donat petits detalls d’un misteri que s’endevinava que podia arribar a ser molt gran, però a cada episodi només vèiem la investigació d’uns casos concrets, cada cop més misteriosos i enrevessats. A partir d’aquesta segona temporada, en canvi, el tema dels universos paral·lels cada vegada tindrà més importància.

Així doncs, si pensàveu que la cosa no passaria mai de ser un típic procedimental de l’estil “un cas per episodi”, a partir d’aquest diumenge veureu com no es queda només aquí i que la recompensa a la nostra fidelitat haurà valgut la pena. Personalment estic seguint la sèrie a ritme americà (3a temporada) i és evident que no fa més que millorar episodi rere episodi. Sens dubte, una de les millors produccions de ciència ficció de la història.

Sherlock Holmes també parla català

El canal 3XL i aquest petit bloc tenen una cosa en comú: ens agraden algunes de les mateixes sèries. Si fa encara no dos mesos van estrenar Misfits i el mes passat va començar The IT Crowd (rebatejada com Els informàtics), aquest diumenge a partir d’un quart d’onze de la nit podrem veure el detectiu més famós de la història resolent els seus casos en català.

La nova versió del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle que ens presenta la BBC manté els trets bàsics del personatge però l’adapta a l’època actual. D’aquesta manera, veurem com fa servir el mòbil contínuament, com persegueix a l’assassí de torn fent servir el GPS, com té una pàgina web pròpia on explica els seus mètodes detectivescos, etc.

Aquesta primera temporada de Sherlock només té 3 episodis, d’una hora i mitja cadascun, i la qualitat i l’entreteniment estan garantits. S’espera una segona temporada per a aquest mateix any 2011 (com a mínim a Anglaterra). I si voleu més detalls de la sèrie, només heu de fer clic aquí.

Senyors i servents

Poc temps després que es comencés a veure TV3 al meu poble (més tard que a la resta de Catalunya, com sempre), un bon dia fent zàping em vaig trobar amb una sèrie que explicava les vides d’uns aristòcrates i dels seus servents. Aleshores jo no era tan aficionat a les sèries com ara, ni segurament tenia els mateixos gustos, ni la mateixa paciència... vaja, que no en vaig fer ni cas. Temps després vaig saber que Upstairs, Downstairs (o tal com la vam conèixer nosaltres, A dalt i a baix) està considerada com una de les millors sèries de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que molts anys després ha aparegut una altra sèrie que d’alguna manera pot compensar aquella inicial indiferència: Downton Abbey. Es tracta d’una sèrie britànica creada per Julian Fellowes (Oscar 2002 al millor guió per Gosford Park, l’excel·lent pel·lícula de Robert Altman de temàtica similar) i emesa per la cadena ITV (no tot és BBC a les illes), que no ha reparat en despeses: és la sèrie més cara de la història de la TV britànica (cada episodi ha costat cap a un milió de lliures), i això es nota ja en l’espectacular castell que dóna nom a la sèrie, passant pels cuidadíssims decorats, els luxosos vestits, els fantàstics exteriors i qualsevol altre aspecte del disseny de producció, cuidat fins a l’últim detall. Tots els aspectes visuals de la sèrie són absolutament impecables, com la major part de les interpretacions. Veure-la, doncs, és un autèntic plaer.

La història comença amb el naufragi del Titanic l’any 1912 i amb la notícia que un dels morts és el futur hereu del títol de Duc de Grantham. Com que l’actual duc només té tres filles i en aquella època les dones no podien heretar per llei, els esforços familiars aniran dirigits a trobar algú que es vulgui casar amb la filla gran (l’atractiva però tibada Lady Mary), i evitar així que es perdi el llinatge i la fortuna familiar.

Entremig, lògicament, també serem testimonis de les vides respectives de senyors i criats, de les enveges i rancúnies entre ells, del fosc passat d’alguns personatges, de les aspiracions de la classe baixa que vol deixar de ser-ho, dels canvis socials de l’època, etcètera. Un dels aspectes més destacats de la sèrie és que, malgrat que en total hi ha cap a una vintena de personatges diferents, en molt pocs episodis serem capaços d’identificar-los i conèixer-los perfectament a tots, quines són les seves preocupacions i aspiracions, si són bones o males persones, etc. També s’ha de dir que la sèrie en alguns moments pren aires de culebron (historietes d’amor i demés), però això no impedeix ni molt menys gaudir-la com es mereix.

La primera temporada (set episodis) acaba amb el terrible anunci que Anglaterra ha entrat en guerra amb Alemanya. Amb això s’obre un ampli ventall de noves trames i possibles històries que continuaran, com a mínim, amb una segona temporada (de vuit episodis) que es començarà a filmar aquest proper mes de març i s’emetrà a la tardor. Si us agraden les històries corals d’aquesta època, si sou dels que heu vist i gaudit A dalt i a baix o Retorn a Brideshead, si us agraden pel·lícules com Gosford Park o El que queda del dia, aleshores no us podeu deixar perdre Downton Abbey.

“The IT Crowd”, en català

Bones notícies pels amants d’aquesta sèrie, de la qual ja hem parlat moltes vegades en aquest bloc: dimecres vinent, 16 de febrer, el canal juvenil 3XL ens portarà les aventures dels nostres frikis preferits, que aquí han estat batejats amb el nom de Els informàtics.

Pels despistats, direm que la sèrie tracta de dos informàtics (en Roy i en Moss) que són tan hàbils amb els ordinadors com negats per a la vida social. Un bon dia reben la inesperada notícia que una autèntica inexperta en tecnologia (la Jen) és la seva nova cap. Com és lògic, als dos nois no els hi agrada gens que els mani algú que no té ni idea de la seva autèntica passió. Però la sort és que la Jen és una experta en relacions personals, per la qual cosa es podran ajudar mútuament a millorar en els aspectes respectius que menys dominen.

Humor anglès de tota la vida, amb tocs absurds i que sens dubte ens farà anar a dormir amb molt bon regust de boca. Alguns dels episodis d’aquesta sèrie m’han proporcionat els millors moments còmics dels últims mesos, amb un record especial pel primer de la segona temporada. No haureu d’esperar massa per veure’l, perquè com és habitual en els anglesos les temporades són molt curtes: només 6 episodis cadascuna. Gaudiu-la!

Coses que no entenc de “The Walking Dead”

Ara que s’ha acabat d’emetre la sèrie per la Sexta, i que en teoria l’haurà pogut veure molta més gent que no pas quan només s’havia emès als EE.UU., em sembla que és un bon moment per plantejar-nos una sèrie de dubtes o de coses que no acaben de quadrar. No cal que us digui que si no us voleu assabentar de coses importants de la trama, no seguiu llegint. Som-hi:

Com és que en Rick no demana a ningú què ha passat?

No sé vosaltres, però jo si m’hagués trobat en la situació d’en Rick, m’hagués despertat d’un coma i hagués vist tot de zombis vagant per la ciutat i el món conegut en ruïnes, el primer que faria quan trobés a algun supervivent seria demanar-li què cony ha passat aquí. Ell no ho fa en cap moment de la sèrie. Tan normal ho troba?

Per què els protagonistes no ocupen alguna casa?

A l’episodi pilot queda clar que la gent ha fugit com ha pogut de la ciutat, i per tant de cases abandonades no en falten. Com és que els protagonistes no n’ocupen una i en canvi se’n van de càmping? No estarien més protegits en una construcció de maons i ciment? Fins i tot si acceptem que han volgut marxar de la ciutat, no hi havia cap casa al mig del bosc? O bé algun magatzem, una nau industrial, un graner...? Qualsevol d’aquestes opcions seria més segura que no pas una tenda de campanya o una caravana, tal com va quedar demostrat al final del quart episodi. Perquè, a més, si se’n volien anar de la ciutat trobo que encara es van quedar massa a prop...

Els superherois involuntaris arriben al 3XL

Fa uns dies parlàvem de Misfits, una original sèrie britànica que tractava sobre cinc joves inadaptats als quals els hi cau un llamp a sobre durant una tempesta elèctrica i, per sorpresa de tots, adquireixen una sèrie de superpoders. La sèrie barreja amb molt d’encert ciència ficció amb petites gotes de drama, alguna aventura romàntica entre els protagonistes, certs elements típics del cinema de terror i, sobretot, una bona dosi d’humor. A pesar d’aquesta mescla a priori tan heterogènia, la sèrie funciona i entreté.

Aquesta primera temporada de Misfits (a Anglaterra ja ha acabat la segona) només té sis capítols, llargada habitual de moltes temporades de sèries britàniques, de tres quarts d’hora de durada cadascun. Pel seu contingut, sembla molt adequada per l’enfocament juvenil que se li vol donar al canal 3XL de Televisió de Catalunya. Doncs ja ho sabeu, a partir d’avui mateix dia 13, cada dijous al voltant d’un quart d’onze de la nit.

Zombis i boxa

Demà, 11 de gener de 2011, hi ha dues estrenes que val la pena destacar: una en territori ibèric i l’altra als EE.UU. Som-hi:


Els zombis arriben a la Sexta

A vegades, algun dels milions de lectors d’aquest bloc m’ha dit que em centro massa en les sèries que em baixo d’Internet i en canvi no paro prou atenció a les que fan per la tele, en les cadenes en obert. Tenen part de raó, no ho puc pas negar. Per variar, els diré que demà, a les 22:15 hores i per la Sexta, s’estrena The Walking Dead pocs dies després d’acabar-se la primera temporada als EE.UU.

Des d’aquí no puc fer altra cosa que recomanar una vegada més aquesta sèrie, per mi una de les estrenes més destacades (si no la que més) de l’any 2010, que ens explica les aventures d’uns quants supervivents d’un desastre apocalíptic que ha fet que el món estigui infestat de zombis desitjosos de carn humana. La primera temporada només té 6 episodis i ens haurem d’esperar fins a l’octubre d’aquest 2011 per veure com continua.


Per fi una sèrie de boxa

Si la meva memòria seriòfila no m’enganya, mai abans havíem pogut gaudir d’una sèrie que parlés sobre el tèrbol esport de la boxa i tot el que l’envolta. D’exemples cinematogràfics en tenim moltíssims i sovint insuperables, des de la nissaga de Rocky fins a la inoblidable Toro salvaje, però faltava una producció televisiva que ens acostés a aquest món.

Doncs bé, el moment ha arribat: demà s’estrena a EE.UU. Lights Out, una producció de la cadena FX que ens explica la història d’un antic campió de boxa que, un cop passada l’època de glòria, ha de lluitar per tirar endavant la seva família. Les dificultats per fer-ho faran que es plantegi una tornada al ring, o bé acceptar una perillosa feina com a violent cobrador de morosos; el problema és que els cops rebuts al cap durant molts anys comencen a cobrar-se el seu peatge en forma de demència. Us deixo amb el tràiler d’una sèrie que promet emocions fortes:

Sherlock Holmes, ara i aquí

Que Sherlock Holmes és un dels personatges més populars de la ficció universal de tots els temps és tan innegable com que sempre l’hem associat a una època molt concreta, degut en bona part a que totes les adaptacions cinematogràfiques i televisives han respectat els cànons i l’original de Sir Arthur Conan Doyle. Tot plegat feia que plantejar-se una actualització del detectiu més famós de la història fos gairebé una boja utopia.

Resum seriòfil del 2010

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...