El futur que ens espera?

Fa poc més d’un mes parlàvem del primer episodi de Black Mirror, tan original i destacable que no em vaig poder estar de fer-ne un article abans fins i tot de veure els altres dos episodis de què consta aquesta mini sèrie britànica. Ara és el moment de tancar el cercle.


Episodi 2: 15 Million Merits (15 milions de Merits)

El segon lliurament de la sèrie ens presenta un escenari futurista on la gent viu en cubicles minúsculs, amb només un llit i quatre parets totalment cobertes de pantalles de TV. Per tal de generar l’energia necessària per a tanta electrònica, els habitants es veuen obligats a pedalar en bicicletes estàtiques; una activitat que alhora els permet guanyar “Merits”, la moneda d’aquest món irreal. Si tens prou Merits pots saltar-te la publicitat que apareix contínuament a les pantalles del teu cubicle, entremig d’actuacions musicals, programes d’humor i pornografia. En cap moment se’ns dóna una explicació de com s’ha arribat a aquesta situació desoladora, ni sabem qui hi ha al darrera de tot això.

La cara fosca de la política

Ens ho plantejàvem fa poques setmanes, i s’ha confirmat: Boss és, sens dubte, una de les grans estrenes de l’any que acabem de deixar enrere. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que acabarà amb la seva vida al cap de pocs anys, i els seus esforços per amagar-la al públic mentre també ha de lluitar contra el seu fosc passat polític, ens ha ofert alguns dels millors episodis dels últims mesos.

Resum seriòfil del 2011

Un altre any que se’n va, i arriba el moment de fer una mica de resum de què ens ha deixat, televisivament parlant. Aquesta llista no pretén ser d’aquelles típiques de “el millor del 2011” (perquè algunes de les sèries que hi surten ni tan sols s’han estrenat aquest any), sinó senzillament un recordatori, absolutament personal i subjectiu, de les sèries que han marcat el meu any. I com que no hi ha ordre de preferència, igual que vaig fer l’any passat, les posaré per ordre alfabètic (podeu fer clic al títol per veure una explicació més detallada). Som-hi!

American Horror Story: acabada fa ben poc la primera temporada, la nova creació dels responsables de Nip/Tuck és encara més delirant, caòtica i enrevessada. Ambientada en una casa encantada, amb el seu soterrani misteriós i els seus fantasmes, és una mena de barreja esquizofrènica de bona part dels tòpics cinematogràfics del terror, i malgrat això és més original del que sembla. Una bona aportació a aquest gènere, no massa present a la televisió.

Més que una casa encantada

Encara no dos mesos després de la seva estrena, ja tenim la primera temporada de American Horror Story al sac (i ja ha estat renovada per a una segona). Podríem dir que Ryan Murphy i Brad Falchuk s’han superat a si mateixos i ens han portat una història encara més delirant i esbojarrada que la seva anterior creació, Nip/Tuck (que Déu n’hi do també).

“Black Mirror”, o el terrorisme 2.0

Fa uns mesos vam parlar de Dead Set, una mini sèrie anglesa tremendament original i entretinguda que criticava ferotgement el món de les “teleescombraries” barrejant dos temes aparentment tan diferents com són els zombis i el programa “Gran Hermano”. Doncs bé, el seu creador Charlie Brooker torna a la càrrega amb Black Mirror, una altra mini sèrie que té, com a mínim, el mateix esperit crític que la seva predecessora.

Adéu a “House”

Ja feia mesos que corrien els rumors, però finalment s’ha fet oficial: Hugh Laurie deixarà la sèrie House al final de la vuitena temporada, malgrat que és l’actor més ben pagat del moment (guanya 700.000 dòlars per episodi). I no només això, sinó que també ha manifestat que no tornarà a protagonitzar cap més sèrie de TV (tot i que no descarta escriure, produir, dirigir, o alguna activitat similar).

I és que el cas de Laurie i el seu personatge del doctor coix i tremendament antipàtic i irreverent, és un dels exemples més clars d’encasellament que podem trobar: la sèrie ha tingut un èxit tan gran i el seu personatge s’ha fet tan popular, que faci el que faci a partir d’ara sempre més serà el doctor House. A més, considera molt difícil que en una altra sèrie pogués no tan sols superar, sinó igualar, l’èxit del seu personatge: “Crec que he estat molt afortunat de tenir l’oportunitat que he tingut, però no puc esperar que passi dues vegades”, ha manifestat.

I a partir d’ara, què? Doncs segurament continuarà amb la seva carrera musical, estrenada el passat mes d’abril amb un disc de blues anomenat Let Them Talk (recordem que, a més d’actor, Laurie toca el piano, la guitarra, la bateria, l’harmònica i el saxòfon, a més de cantar). També tindrà més temps per acabar la seva segona novel·la, després de The Gun Seller (traduïda aquí com a Noche de perros), o bé per fer anuncis com el que podem veure actualment de L’Oréal. En qualsevol cas, els fans del seu personatge televisiu segur que el trobaran a faltar.

Els zombis tornen a la Sexta

Avui dimecres, per la Sexta i a les 22:30, s’estrena la segona temporada de The Walking Dead. En principi s’havia d’estrenar aquest divendres, però s’ha avançat a dimecres per no coincidir amb el retorn d’Aída a Tele 5 (la famosa contraprogramació). Conseqüències d’això: Person of Interest passa a emetre’s a les 23:30, i els últims episodis de The Killing (l’emissió de la qual va començar en prime time) es podran veure a dos quarts d’una de la matinada, amb la corresponent alegria dels seus seguidors. Una vegada més, les cadenes tracten a les sèries com una gran merda seca. I després es queixen que ens les mirem per Internet...

Pel que fa a la segona temporada de “la sèrie dels zombis”, cal dir que de moment està suposant una petita decepció (malgrat que l’episodi pilot és més que acceptable, fins i tot bo). Es nota moltíssim la diferència respecte de la primera temporada, que combinava molt bé el tema zombi amb les reflexions dels protagonistes davant d’unes circumstàncies tan dramàtiques. En canvi ara tenim uns diàlegs poc interessants i repetitius, i a sobre els zombis tenen molt poca presència. Tampoc es tracta d’anar matant constantment morts vivents com si fos un videojoc, però tampoc ens enganyem, són un dels principals atractius de la sèrie. Total, que entre la poca acció zombi i les converses constants dels protagonistes, fins i tot comença a circular la broma que la sèrie s’hauria de dir The Talking Dead.

Com a punts positius, en alguns episodis se’ns ofereixen uns flaixbacs on podem veure algunes escenes d’abans de l’epidèmia zombi, però això no és en cada episodi i per tant també en trobem a faltar més. En resum, que de moment la nova entrega d’una de les millors sèries de la temporada passada no està responent a les expectatives anunciades. Ara mateix als EE.UU. estan més o menys a la meitat de la temporada i encara queden episodis per remuntar, però els guionistes s’hauran de començar a posar les piles si no volen que els morts (d’avorriment) acabin sent els espectadors.

“Boss”, la sorpresa de l’any?

Que l’HBO és la cadena reina i l’AMC és la seva més seriosa competidora, és una cosa que a aquestes alçades ja sabem tots els bons aficionats a les sèries. Però el que potser no sabem és que n’hi ha d’altres que no es volen quedar al marge i que estan intentant fer productes d’una qualitat que s’acosta a les dues reines del cable nord-americà. Aquest podria ser el cas de la cadena Starz i de la seva nova sèrie, Boss.

El primer que sorprèn als que ja portem uns quants anys davant de la petita pantalla és veure en Kelsey Grammer fent un paper dramàtic (entre Cheers i Frasier, l’actor va interpretar el mateix personatge durant vint anys, que es diu aviat). I quan dic dramàtic, ho dic amb totes les lletres. Grammer dóna vida ni més ni menys que a l’alcalde de Chicago, al qual només de començar la sèrie li donen la notícia que pateix una malaltia neurodegenerativa incurable, que l’anirà privant progressivament de les funcions cerebrals més bàsiques fins a provocar-li la mort al cap de no massa anys. Passat el primer xoc, els seus passos aniran dirigits a que la seva malaltia no transcendeixi al públic, ja que podria resultar fatal per al càrrec que ocupa. De fet només ho sap el seu principal col·laborador, perquè la relació amb la seva filla, i sobretot amb la seva dona, està lluny de ser la ideal.

És difícil treure conclusions definitives només havent vist l’episodi pilot (dirigit per Gus Van Sant), però les sensacions són d’allò més positives. El pas de la comèdia al drama no sembla massa traumàtic per a en Kelsey Grammer, que està impecable en el seu paper d’home acostumat a tenir més d’una cara segons les circumstàncies i a manejar els fils del poder al seu voltant, però que ara s’ha d’enfrontar amb un enemic desconegut i, a més, ha de fer-ho pràcticament sol i procurant que ningú més se n’adoni. Continuarem pendents d’una sèrie que promet ser una de les sensacions de la temporada.

Una de l’oest i una de por

En el món de les sèries de televisió, el western i el terror no són precisament dos dels gèneres més habituals. De comèdies, drames, aventures policials i ciència ficció en tenim per donar i per vendre, però a vegades es troben a faltar altres alternatives. Això pot quedar resolt, almenys en part, amb dues noves estrenes:


American Horror Story: més del mateix o evolució?

El punt de partida de la nova sèrie de la cadena FX (que s’estrena el proper dilluns a la FOX espanyola) no pot ser més típic: una família que vol canviar d’aires es trasllada de ciutat i se’n va a viure a una casa que (oh, sorpresa!) resulta que està encantada i té una sanguinària història al darrera, a més dels seus corresponents fantasmes. De tota manera, pel que he pogut llegir (perquè encara no he començat de veure-la), sembla que a partir d’aquest inici tan vist i revist, la sèrie ofereix elements prou variats com per mantenir l’atenció, semblar fins i tot original i, el que és més important en el cas que ens ocupa, fer autèntica por. Està creada i produïda per Ryan Murphy i Brad Falchuk (responsables també de Nip/Tuck) i protagonitzada per Dylan McDermott i Jessica Lange.

Hell on Wheels: el western de l’AMC

Abans dèiem que de westerns no n’abunden gaires a la televisió, però els bons aficionats a les sèries podrien replicar que una de les moltes obres mestres de l’HBO està ambientada precisament al llunyà oest; parlo, evidentment, de Deadwood (una de les meves múltiples assignatures pendents). Ja fa temps que la cadena AMC sembla disposada a fer ombra a la seva totpoderosa rival, i a partir de demà també ens portarà la seva particular visió d’aquesta època tan típicament americana.

Hell on Wheels ens transporta fins a l’any 1865, just després de la Guerra Civil americana, per seguir la vida d’un antic soldat confederat que busca venjar la mort de la seva dona a mans dels soldats de la Unió. Això el portarà al poble que dóna nom a la sèrie, on s’està construint el ferrocarril transcontinental travessant les terres dels indis Xeiene, que intentaran sabotejar les obres. Si AMC manté el nivell al que ens té acostumats, ens podem trobar davant d’una nova joia de la televisió. Estarem molt atents.

Tardor zombi

Fa un parell de mesos ho vam confirmar, i la data per fi ha arribat: avui diumenge 16 d’octubre, la cadena AMC estrena la segona temporada de The Walking Dead, molt esperada pels milers de fans (entre els quals m’incloc) que va aconseguir guanyar-se la sèrie només amb els sis episodis que formen la primera temporada.

Com vam dir en el seu moment, en aquesta segona temporada (que tindrà tretze episodis) els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. Pel que sembla les emocions fortes estan garantides, i algun dels actors de la sèrie ha manifestat que el públic es quedarà glaçat i que els guions “són al·lucinants”.

I atenció, perquè menys de 24 hores després de la seva emissió als EE.UU. ja es podrà veure la sèrie en territori ibèric (demà dilluns dia 17, a les 22:20 hores), gràcies a l’estratègia de la cadena Fox que l’estrenarà de manera gairebe simultània a més de 120 països. I si per aquelles coses us trobeu al País Basc, concretament a Barakaldo, podeu anar als cinemes Max Ocio d’aquesta localitat a les 20 hores per veure la pre-estrena.

Sigui quina sigui l’opció que trieu, ja sabeu que falten poques hores per tornar a gaudir (i a patir) amb una de les millors estrenes de l’any passat. Han passat més de deu mesos, però per fi han tornat els morts vivents. Refresquem una mica la memòria amb aquesta espectacular promoció de la segona temporada: