“The Wire”, per fi

Dins de les moltes assignatures pendents que tinc com a bon aficionat a les sèries, una de les principals era sens dubte The Wire (traduïda aquí com Bajo escucha), elogiada unànimement com una de les millors produccions televisives de la història. Això ha quedat solucionat, almenys en part, ara que he acabat de veure la primera temporada.

La màgia de “Game of Thrones”

Ben poca gent pot discutir que Game of Thrones és, ara mateix, la sèrie més espectacular que hi ha en antena a qualsevol cadena televisiva. Els paisatges, el vestuari, els diners que hi ha abocat HBO i el nivell de producció formen una sèrie senzillament enlluernadora. Però, què hi ha darrera de tota aquesta majestuositat visual? Si esgarrapem una mica, bona part d’aquest encant queda reduït.

Aquests morts estan molt vius

Sí, em vaig precipitar. Ho reconec. Fa unes setmanes afirmava que la segona temporada de The Walking Dead no estava responent a les expectatives, però el més just hagués estat esperar al final per tal d’emetre un judici com cal. Reconec el meu error i procuraré que no es repeteixi, tot i que també s’ha de dir que partir una temporada en dos pot portar a fer aquest tipus d’afirmacions i judicis prematurs.

“Homeland” es consagra

Fa poc més d’un mes parlàvem dels primers episodis de Homeland, la guanyadora del Globus d’Or com a millor sèrie dramàtica de l’any 2011. Un cop vista la primera temporada sencera, ha arribat el moment de parlar-ne amb més coneixement de causa.

Torna “Game of Thrones”

Han passat ja uns quants mesos des que els habitants dels Set Regnes de Ponent ens van dir adéu, però finalment ja tenim a punt la seva tornada: serà el proper dia 1 d’abril als EE.UU. i el 23 d’abril pel Canal+, que continua amb la seva bona costum d’estrenar les sèries poc temps després que s’hagi fet a l’altra banda de l’Atlàntic.

La cadena HBO estava tan segura de l’èxit de la seva aposta que va confirmar la segona temporada només dos dies després d’estrenar-se la primera, ara fa gairebé un any. Aquesta nova tanda de deu episodis també seguirà de manera bastant fidel l’argument marcat per George R.R. Martin en la seva nissaga de llibres (cada temporada correspon a un llibre).

A més de veure com evolucionen totes les trames que se’ns van presentar en el primer lliurament, aquesta segona temporada tindrà l’atractiu de veure la batalla de Blackwater, que promet ser espectacular: només per filmar-la s’ha hagut d’augmentar un 15% el pressupost.

En resum, que els que vam seguir (i gaudir) la primera temporada, ja tenim ganes de començar a veure què passa amb la lluita pel Tron de Ferro. Us deixo amb el tràiler, que promet emocions fortes:

L’humor més incòmode

Si sou aficionats al cinema potser us recordareu de Willow, una fantasiosa pel·lícula de finals dels 80 en la que un nan protegia a un bebè que, segons una profecia, estava destinat a enderrocar una malvada reina. Aquest nan estava interpretat per l’actor britànic Warwick Davis, que degut al seu peculiar físic no ha fet massa pel·lícules més, i per tant no es pot dir que sigui molt conegut (també ha participat en la nissaga de Harry Potter i la d’Star Wars... però com que anava vestit d’Ewok poca gent ho sap).

Irlandesos mafiosos a Nova York

No sé què tenen les pel·lícules i sèries sobre la màfia que sempre m’han fascinat. Potser és la fosca atracció que provoca tot allò que és il·legal i prohibit, o un desig ocult de ser “dolent” de tant en tant, o la vital necessitat de sentir que pertanys a un grup al qual poder anomenar “els teus”, o aquell principi innegociable de “la família per sobre de tot”, però des de fa molts anys gaudeixo enormement amb qualsevol història mafiosa que estigui mínimament ben explicada i ambientada.

Heroi o traïdor?

Fa uns dies, en el meu particular resum de l’any 2011, no vaig incloure a Homeland i uns dies després va guanyar el Globus d’Or com a millor sèrie dramàtica. El motiu és ben senzill: encara no l’havia vista, i una de les normes sagrades d’aquest bloc és que no parlo de res que no hagi vist abans i sobre el que pugui haver-me format una opinió pròpia.

Homeland ens explica la història de Nicholas Brody, un Marine nord-americà desaparegut en combat a l’Iraq feia vuit anys, que finalment és alliberat i torna al seu país com un heroi de guerra. Però l’agent de la CIA Carrie Mathison sospita que el militar pot haver estat convertit pels islamistes a la seva causa, i que en realitat el seu objectiu és ajudar a preparar un atemptat terrorista als Estats Units. Però, com demostrar-ho? Com fas creure a l’opinió pública que el seu nou heroi, tot un símbol de resistència i patriotisme, és en realitat un traïdor? I la pregunta més inquietant de totes: i si la Carrie té raó?

Encara és d’hora (porto només 4 o 5 episodis) per dir si realment es mereix ser proclamada com a millor sèrie de l’any passat, però sens dubte hi ha motius per pensar-ho. La història, les interpretacions i les sorpreses que (sens dubte) aniran apareixent fan pensar que efectivament ens podem trobar davant d’una de les grans produccions televisives del 2011. En tornarem a parlar ben aviat. De moment, us deixo amb el tràiler per anar fent boca.

El futur que ens espera?

Fa poc més d’un mes parlàvem del primer episodi de Black Mirror, tan original i destacable que no em vaig poder estar de fer-ne un article abans fins i tot de veure els altres dos episodis de què consta aquesta mini sèrie britànica. Ara és el moment de tancar el cercle.


Episodi 2: 15 Million Merits (15 milions de Merits)

El segon lliurament de la sèrie ens presenta un escenari futurista on la gent viu en cubicles minúsculs, amb només un llit i quatre parets totalment cobertes de pantalles de TV. Per tal de generar l’energia necessària per a tanta electrònica, els habitants es veuen obligats a pedalar en bicicletes estàtiques; una activitat que alhora els permet guanyar “Merits”, la moneda d’aquest món irreal. Si tens prou Merits pots saltar-te la publicitat que apareix contínuament a les pantalles del teu cubicle, entremig d’actuacions musicals, programes d’humor i pornografia. En cap moment se’ns dóna una explicació de com s’ha arribat a aquesta situació desoladora, ni sabem qui hi ha al darrera de tot això.

La cara fosca de la política

Ens ho plantejàvem fa poques setmanes, i s’ha confirmat: Boss és, sens dubte, una de les grans estrenes de l’any que acabem de deixar enrere. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que acabarà amb la seva vida al cap de pocs anys, i els seus esforços per amagar-la al públic mentre també ha de lluitar contra el seu fosc passat polític, ens ha ofert alguns dels millors episodis dels últims mesos.