I per això tants misteris?

Au, ja està. El moment que tant havien esperat (i alhora temut) milions de persones de tot el món ha arribat. S’ha acabat Lost, i hi ha conclusions per a tots els gustos, tot i que en general no sembla que la gent hagi acabat massa contenta, més aviat al contrari. Estava cantat. Ja vaig avisar que els guionistes havien encetat tantes teories, havien obert tantes portes i havien elevat l’expectativa a un nivell tan alt, que el resultat final només podia ser la decepció. Ningú esperava que se solucionessin tots els misteris (segurament perquè hagués calgut una temporada sencera només per explicar-los), però ben pocs esperaven que se’n resolguessin tan pocs. Se’ns han acabat les peces del trencaclosques i observem sorpresos que encara ens en queda la meitat per fer, o potser més.

A partir d’aquí, si no heu vist l’episodi final us podeu trobar amb sorpreses desagradables. Esteu avisats.

La sisena temporada va començar amb una trama paral·lela que en principi semblava prou interessant: ens explicava què hauria passat si l’avió no s’hagués estavellat, quina hauria estat la vida dels personatges si mai haguessin anat a parar a l'illa. Després de l’episodi final, però, tot plegat ha resultat ser una excusa absurda per tal de poder ajuntar-los a tots (bé, a tots no: on eren en Walt, en Michael, el Sr. Eko, etc.?) en un mateix lloc i que es poguessin retrobar i acomiadar per sempre (perquè resulta que són morts), i de pas que els espectadors més sensibles poguessin deixar anar alguna llagrimeta. Tot massa melodramàtic i amb una sentimentalitat gairebé de telenovel·la. Mentrestant, a l’illa, hem assistit a una lluita final Jack-Locke a cops de puny i a la vora d’un penya-segat, on tots dos estan a punt de caure en més d’una ocasió. Que originaaaaal!

Ara sí que s'acaba...

Els rumors que hi havia des de l’estrena de l’última temporada de Lost finalment s’han confirmat: a les 6.30 de la matinada del diumenge 23 al dilluns 24 de maig, i només mitja hora després de la seva emissió als Estats Units (temps necessari per poder generar i sincronitzar els subtítols), es podrà veure a Espanya (i a molts altres països del món) l’últim episodi de la sèrie que té enganxats a milions de seguidors de tot el planeta.

Com indica la web de Cuatro, per primera vegada a Espanya una cadena emet un episodi coincidint amb la seva estrena a Estats Units. El motiu és ben clar: si tarden tan sols unes hores a emetre el nou capítol, l’audiència baixa en picat perquè la gran majoria de seguidors de la sèrie ja se l’han baixat d’Internet.

La marató de Lost (que tindrà el nom de “La noche perdida”) començarà a les 2:50 amb un programa especial que resumirà les sis temporades en poc més de deu minuts, per tal que puguem arribar al desenllaç amb totes les claus i incògnites ben fresques al cap. A continuació es tornaran a emetre els episodis del 12 al 15, i a les 5:45 s’estrenarà, en versió original subtitulada en castellà, l’episodi número 16 titulat What they died for (“Per a què van morir”), encara inèdit a Espanya. I per fi, quan acabi aquest capítol, podrem veure el final de la sèrie amb el doble episodi titulat The End, a partir de les 6:30 hores com ja hem dit anteriorment.

Si no voleu (o no podeu) matinar, o bé si això de la versió original no va amb vosaltres, podeu esperar a les 20 hores del dissabte 29 per veure la versió doblada de What they died for, mentre que l’endemà dia 30 arribarà The End també amb les veus espanyoles d’en Jack, en Sawyer, la Kate i companyia.

També cal dir que amb motiu del final de la sèrie s’han organitzat diverses activitats a moltes ciutats de la geografia espanyola. A Barcelona, per exemple, un grup exclusiu i molt limitat de seguidors es concentraran a partir de les 3:30 de la matinada al bar Bharma, únic local temàtic consagrat a Lost que existeix al món, per gaudir de l’episodi pilot, del penúltim i del final. Els assistents rebran un kit de regals amb diversos llibres oficials de la sèrie, i també podran esmorzar en rigorosa primícia els Lostis, una edició especial d’uns cereals exclusius.

Aquests cereals també es podran degustar al campus de Montilivi de Girona a partir de les 6.30 hores del dilluns 24, coincidint amb l’emissió subtitulada i en obert a Cuatro, gràcies a un acord de la cadena amb la xarxa de residències universitàries RESA per facilitar el visionat de l’últim capítol de la sèrie als estudiants.

Us deixo amb una de les nombroses promos que circulen de l'esperadíssim episodi final:

Tothom és en Nicolas Cage

Avui la cosa va de frikisme pur i dur. Resulta que no sabem si per admiració o per ràbia, però un individu aficionat al Photoshop ha creat un bloc on es dedica a posar la cara de Nicolas Cage a una gran multitud de personatges famosos de qualsevol sexe, reals o ficticis. Esportistes, polítics, actors, músics, personatges de dibuixos animats, etc.; ningú s’escapa d’acabar amb la seva cara. Com sempre en aquests casos, hi ha transformacions molt ben aconseguides, altres de correctes i altres que definitivament són fallides.

Però què té a veure això amb les sèries?, direu vosaltres. Doncs sí, perquè algunes d’aquestes peculiars creacions afecten a coneguts personatges de produccions de TV. Aquí us en deixo unes quantes (feu clic a sobre de la imatge per ampliar-les):

Com a Jack Shephard, de Lost...

Com a Dexter...

Com a Horatio Cane, de CSI Miami...

Com a tots els protagonistes de The Office...

Segurament pensareu que hi ha gent que té molt poca feina. Hi estic d’acord... però també hi ha gent que té poca feina i no fa res de res. No sé per què, però això de fer un experiment estrany amb un actor més o menys conegut m’ha fet recordar una mena de joc que va tenir certa repercussió fa uns anys: el número Bacon. Però aquí sí que ja abandonaríem les sèries, o sigui que si teniu curiositat haureu d’anar al bloc germà per veure-ho...

Llàgrimes pel final de “Lost”

Cada vegada falta menys pel final de Lost (previst pel 23 de maig), i la cadena ABC ja comença a escalfar motors per quan arribi aquest moment tan esperat com temut pels seus milions de seguidors. L’obsessió dels fans de la sèrie és tanta que fins i tot la pròpia cadena ha llançat un vídeo promocional on es mostra amb humor (i amb certa mala llet) el drama que segurament viuran tots aquests aficionats un cop la sèrie arribi al seu final, després de 6 temporades.

Així, per exemple, veiem un grup d’oficinistes que es miren els uns als altres amb la mirada trista i fent que no amb el cap. Un friki una mica crescudet observa la paret de la seva habitació (plena de teories sobre la sèrie) davant l’atenta mirada de la seva mare, que també està abatuda. Una dona madureta plora desconsolada abraçant una enorme foto d’en Sawyer com si fos un antic amor perdut per sempre. En la ment dels creatius de la cadena, aquests són alguns dels casos que poden passar d’aquí menys d’un mes.

I és que, com diu el text final del vídeo, “l’obsessió arriba a la seva fi”. Haurà valgut la pena tanta espera, o ens quedarem amb les ganes de més respostes? La resposta, d’aquí a ben poc.

Arriben els visitants

Si vau néixer a principis de la dècada dels 70, és molt possible (fins i tot probable) que un dels records televisius que van marcar els primers anys de la vostra adolescència sigui les aventures i desventures d’un grup de terrícoles enfrontats a la invasió d’una raça de temibles alienígenes. Doncs sí, estic parlant de la mítica sèrie V, que va emetre TVE a principis dels anys 80 i que va suposar un autèntic boom entre els més joves.

La història és més o menys aquesta: un bon dia els habitants de les principals ciutats de la Terra es desperten amb una flota d’enormes plats voladors a sobre dels seus caps. Els seus ocupants no són verds ni amb antenes, sinó que tenen una aparença humana, venen en so de pau i demanen la nostra ajuda per obtenir uns certs productes químics que necessiten al seu planeta, a canvi de compartir la seva tecnologia (més avançada) amb nosaltres. Els governs del món accepten el tracte i tot sembla anar sobre rodes, fins que un periodista s’introdueix a dins d’una de les naus i s’adona que en realitat els extraterrestres són rèptils carnívors i que la seva dieta habitual està formada per rosegadors, aus i aranyes. No es tardarà massa a saber les vertaderes intencions dels visitants: robar tota l’aigua de la Terra i esclavitzar a la humanitat per fer-la servir d’aliment i de soldats en les seves guerres amb altres races extraterrestres. A partir d’aquí es forma un moviment de resistència que lluitarà contra els invasors, amb l’ajuda d’uns quants dissidents que s’oposen a les intencions de la seva pròpia raça.

Demà 22 d’abril, més d’un quart de segle després, TV3 estrena (amb poca diferència respecte l’emissió americana) el remake d’aquesta popular producció. La veritat és que no he tornat a veure la sèrie original, però segur que avui en dia em semblaria desfasadíssima. És evident que li han fet un bon rentat de cara, que n’han millorat els efectes especials i que (lògicament) han canviat els protagonistes; per exemple, la meva recordada Diana (un dels meus primers mites eròtics i una de les llangardaixes més guapes que s’han deixat caure per la Terra últimament) ara es diu Anna i té una bellesa diferent i més d’acord als nostres temps (feu clic a la imatge si les voleu veure més bé).

La resistència humana també és diferent en aquesta nova versió, ja que no es tracta d’una força militar armada com a la sèrie original, sinó d’un petit grup que intentarà boicotejar els visitants amb diverses accions. La vestimenta dels invasors també ha canviat: ara vesteixen uns elegants vestits grisos en comptes dels vermells i negres, i el seu aspecte i comportament són més “humans” i per tant resulten més difícils d’identificar que els extraterrestres originals.

Això sí, a la nova producció s’han mantingut algunes referències a l’original. Una de les més importants és que, a pesar dels vestits de disseny i de la seva exquisida educació, en realitat els visitants continuen sent els mateixos llangardaixos fastigosos de fa 25 anys. També podrem gaudir d’algun homenatge a una de les escenes més recordades per tothom: la primera vegada que la Diana es menja una rata, una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més a la retina (a mi i a la de qualsevol espectador de l’època).

En resum, es tracta d’una bona oportunitat per sentir nostàlgia, revisar i recordar una d’aquelles sèries que ja formen part dels records televisius col·lectius dels que ja comencem a tenir una edat.

Primeres imatges de “Els pilars de la terra”

Fa uns mesos dèiem que ja estava en marxa l’adaptació televisiva de la mundialment coneguda novel·la de Ken Follett. Doncs bé, per anar fent boca i mentre esperem l’estrena (prevista pel 23 de juliol d’enguany), ja podem gaudir de les primeres imatges d’aquesta superproducció (recordem: pressupost de 40 milions de dòlars i equip de treball de 350 persones). La veritat és que pinta molt i molt bé:

La Paris Hilton visita South Park

Gairebé 13 anys després de la seva estrena, qui més qui menys ja sap o ha sentit a dir que South Park és una de les sèries més provocatives i irreverents de la història. Sovint se l’ha qualificat com “una mena de Simpsons, però amb més mala llet”. Molt sovint ha estat al centre de la polèmica pel seu llenguatge (té el rècord Guinness de paraulotes en una sèrie d’animació) i també pel seu tractament de temes tabús o per les sàtires que s’han fet d’aspectes com la sexualitat, la religió, la política, el racisme o l’actualitat mundial. En aquest sentit, van ser especialment controvertits els episodis on es parlava de les caricatures de Mahoma (la mateixa cadena va decidir censurar-ne una part) o de les burles cap a l’església de la Cienciologia.

Però a banda d’això, el que és indiscutible és que en aquesta sèrie es canten les veritats com en cap altra; de fet, l’any 2006 va guanyar un premi Peabody per la seva crítica social i el seu valor per satiritzar la hipocresia de la societat nord-americana. I evidentment, si algú no cau bé a Trey Parker i Matt Stone (els creadors de l’invent) ja es pot calçar. Recordo especialment el surrealista episodi dedicat a Barbra Streisand, o un altre en que Rod Stewart surt a l’escenari amb una cadira de rodes i acompanyat d’una infermera que li aguanta el gota a gota, o aquell en que Tom Cruise s’enfada amb els protagonistes, es tanca dins d’un armari i llavors no paren de venir amics i coneguts demanant-li que “si us plau, surti de l’armari”.

Us deixo amb un dels exemples més clars del que acabem d’explicar. En el 12è episodi de la vuitena temporada la Paris Hilton en persona visita South Park per inaugurar una botiga de productes amb el seu nom, i en menys de 3 minuts Parker i Stone en tenen prou per fer un retrat tan còmic com despietat de la personalitat de l’hereva de la famosa cadena hotelera. I no només això, sinó que també deixa ben retratats a tots els que li fan cas i la volen imitar pel simple fet de ser rica i famosa. Com sempre, a South Park ningú s’escapa indemne...

Del "Twitter" a la tele

Ja ens començava a estranyar que amb la fama que han aconseguit recentment les anomenades xarxes socials, encara no haguessin arribat al món del cinema i la televisió. Ja fa temps que se sap que s'està rodant una pel·lícula sobre l’autor del Facebook, i ara s’ha sabut que es té pensat fer una sèrie de TV que té el seu origen en el Twitter, sens dubte el servei de microblogging més popular d’Internet.

La història és alhora curiosa i senzilla: en Justin Halpern és un noi nord-americà de 29 anys que, afectat per la crisi, acaba tornant a casa els pares a San Diego. Com que no té feina sí que té força temps lliure, i se li acut començar a escriure en un compte de Twitter les frases que va deixant anar el seu pare, un jubilat de setanta-quatre anys que respon al nom de Sam i que té un sentit de l’humor molt particular, barrejat amb una bona dosi de mala llet amable (per dir-ho així), i dotat d’una ment clara i lúcida que li permet analitzar els fets quotidians des d’un prisma lògic i simple, a més de demolidor.

Si el seu fill presumeix de mòbil, en Sam li baixa els fums: “Fill meu, a ningú li importa una merda tot el que fa el teu mòbil. Tu no te l’has inventat, te l’has comprat. Qualsevol ho pot fer això”. Les frases no estan censurades ni retallades, sinó que en Justin les escriu tal com les deixa anar el seu pare: “Em cauen bé els gossos. Si no s’ho poden menjar o follar, s’hi pixen a sobre. Jo també ho faria”. O l’última perla que ens ha deixat, tot just fa quatre dies: “L’èxit d’un pare va en funció del seu fill més estúpid: si un guanya un Premi Nobel però a l’altre el roba una puta, aleshores ha fracassat”.

A partir d’aquí els fets es precipiten: el boca-orella comença a funcionar, el compte no para de rebre visites (actualment té més d’un milió de seguidors) i finalment en Justin es converteix en una icona de la cultura popular i signa un contracte amb la poderosa cadena americana CBS, que li ofereix fer un pilot de televisió on quedin plasmades les breus reflexions del seu pare. El projecte està ben encaminat i sembla ser que anirà a càrrec dels responsables de Will & Grace, en Justin participarà a l’escriptura del guió i el seu pare serà interpretat per William Shatner, al qual no vèiem en pantalla des de Boston Legal. Ah, i sembla ser que també s’editarà un llibre.

Tot plegat un exemple curiosíssim i esperançador: segurament si en Justin no s’hagués quedat a l’atur no hagués començat mai a escriure a Twitter i per tant no s’hagués trobat amb el grapat de calers que de ben segur li cauran a les mans. I és que, de vegades, el que sembla una desgràcia pot acabar sent el cop de sort que et soluciona la vida.

Dues estrenes que prometen

Després d’uns mesos bastant centrats en la comèdia lleugera, sembla ser que la cadena americana HBO tornarà a apostar per sèries d’alta qualitat. Avui m’agradaria presentar-ne dues de les més destacades.


Nova Orleans després del Katrina

David Simon, el creador de The Wire (diuen que una de les millors sèries de la història, i una de les meves moltes assignatures pendents), ens porta ara Treme, l’acció de la qual transcorre tres mesos després que l’huracà Katrina devastés Nova Orleans. La història estarà narrada a partir de la mirada d’un grup de músics locals, que juntament amb la resta d’habitants de la ciutat intentaran reconstruir les seves vides, les seves llars i el seu patrimoni cultural.

La sèrie té el mateix nom que un dels barris més antics de la ciutat de Louisiana, on s’ajunten les cultures afroamericana i criolla. S’estrenarà l’11 d’abril, i la primera temporada constarà de 10 episodis. La música del tràiler que podeu veure a continuació és del trompetista Wynton Marsalis, nascut precisament a Nova Orleans igual que altres mites de la música com Louis Armstrong:

Spielberg i Hanks tornen a la guerra

Després d’haver coproduït la sensacional mini sèrie Band of Brothers (ja en parlaré quan l’acabi -estic a la meitat-), Steven Spielberg i Tom Hanks ens presenten ara The Pacific, que ens tornarà a portar als escenaris de la II Guerra Mundial: si en el primer cas vam ser testimonis de la implicació de l’exèrcit americà a Europa, ara ens explicaran la participació del cos dels Marines a la guerra del Pacífic. La història es basa en les memòries de tres d’aquests soldats, i no s’han escatimat mitjans per fer-ho: 150 milions de dòlars parlen ben clar de les intencions.

Igual que la seva predecessora, The Pacific també constarà de deu episodis. S’estrena el 14 de març als EUA i l’endemà a Canal +. És indubtable que les televisions cada vegada s’espavilen més davant de l’amenaça constant de les descàrregues d’Internet. Per anar fent boca aquí teniu el tràiler, espectacular com ell sol:

Simpatia per un assassí

És possible sentir simpatia per un assassí? Si ens ho plantegen així, en fred, sembla clar que la majoria de nosaltres diria que no. Però i si resulta que les víctimes d’aquest assassí són únicament criminals clarament culpables però que han aconseguit escapar de la justícia? Segurament el percentatge ja no seria el mateix. Doncs precisament aquest és l’argument que ens planteja la sèrie que avui m’agradaria recomanar-vos: Dexter.

Quan era molt petit, en Dexter va presenciar el brutal assassinat de la seva mare i segurament degut a aquest trauma va començar a sentir el desig de matar. Primer va ser la mascota del veí, juntament amb altres animalons. Quan el seu pare adoptiu es va adonar de les peculiars inquietuds del nen, va decidir que ja que no podia evitar-les almenys intentaria aprofitar-les per impartir una mica de justícia. I és que com a policia, en Harry Morgan sentia una gran frustració quan algun dels criminals que havia aconseguit detenir aconseguia evitar el seu càstig per un tecnicisme o per un error burocràtic, de manera que va decidir instruir al jove Dexter per tal que els hi fes pagar el seu crim. En Harry estableix una mena de codi que en Dexter ha de seguir, com ara que només pot matar a qui realment s’ho mereixi, i gràcies a la seva experiència policial també podrà ensenyar al seu fill adoptiu a evitar deixar rastres que el puguin incriminar.