dissabte, 5 de novembre del 2011

Una de l’oest i una de por

En el món de les sèries de televisió, el western i el terror no són precisament dos dels gèneres més habituals. De comèdies, drames, aventures policials i ciència ficció en tenim per donar i per vendre, però a vegades es troben a faltar altres alternatives. Això pot quedar resolt, almenys en part, amb dues noves estrenes:


American Horror Story: més del mateix o evolució?


El punt de partida de la nova sèrie de la cadena FX (que s’estrena el proper dilluns a la FOX espanyola) no pot ser més típic: una família que vol canviar d’aires es trasllada de ciutat i se’n va a viure a una casa que (oh, sorpresa!) resulta que està encantada i té una sanguinària història al darrera, a més dels seus corresponents fantasmes. De tota manera, pel que he pogut llegir (perquè encara no he començat de veure-la), sembla que a partir d’aquest inici tan vist i revist, la sèrie ofereix elements prou variats com per mantenir l’atenció, semblar fins i tot original i, el que és més important en el cas que ens ocupa, fer autèntica por. Està creada i produïda per Ryan Murphy i Brad Falchuk (responsables també de Nip/Tuck) i protagonitzada per Dylan McDermott i Jessica Lange.




Hell on Wheels: el western de l’AMC


Abans dèiem que de westerns no n’abunden gaires a la televisió, però els bons aficionats a les sèries podrien replicar que una de les moltes obres mestres de l’HBO està ambientada precisament al llunyà oest; parlo, evidentment, de Deadwood (una de les meves múltiples assignatures pendents). Ja fa temps que la cadena AMC sembla disposada a fer ombra a la seva totpoderosa rival, i a partir de demà també ens portarà la seva particular visió d’aquesta època tan típicament americana.

Hell on Wheels ens transporta fins a l’any 1865, just després de la Guerra Civil americana, per seguir la vida d’un antic soldat confederat que busca venjar la mort de la seva dona a mans dels soldats de la Unió. Això el portarà al poble que dóna nom a la sèrie, on s’està construint el ferrocarril transcontinental travessant les terres dels indis Xeiene, que intentaran sabotejar les obres. Si AMC manté el nivell al que ens té acostumats, ens podem trobar davant d’una nova joia de la televisió. Estarem molt atents.


diumenge, 16 d’octubre del 2011

Tardor zombi



Fa un parell de mesos ho vam confirmar, i la data per fi ha arribat: avui diumenge 16 d’octubre, la cadena AMC estrena la segona temporada de The Walking Dead, molt esperada pels milers de fans (entre els quals m’incloc) que va aconseguir guanyar-se la sèrie només amb els sis episodis que formen la primera temporada.

Com vam dir en el seu moment, en aquesta segona temporada (que tindrà tretze episodis) els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. Pel que sembla les emocions fortes estan garantides, i algun dels actors de la sèrie ha manifestat que el públic es quedarà glaçat i que els guions “són al·lucinants”.

I atenció, perquè menys de 24 hores després de la seva emissió als EE.UU. ja es podrà veure la sèrie en territori ibèric (demà dilluns dia 17, a les 22:20 hores), gràcies a l’estratègia de la cadena Fox que l’estrenarà de manera gairebe simultània a més de 120 països. I si per aquelles coses us trobeu al País Basc, concretament a Barakaldo, podeu anar als cinemes Max Ocio d’aquesta localitat a les 20 hores per veure la pre-estrena.

Sigui quina sigui l’opció que trieu, ja sabeu que falten poques hores per tornar a gaudir (i a patir) amb una de les millors estrenes de l’any passat. Han passat més de deu mesos, però per fi han tornat els morts vivents. Refresquem una mica la memòria amb aquesta espectacular promoció de la segona temporada:


dimecres, 12 d’octubre del 2011

J.J. Abrams torna a una illa



Cada vegada que sento el nom de J.J. Abrams em resulta inevitable pensar en Lost i en l’enorme decepció que va suposar (almenys per mi) el seu final, després de sis temporades d’anar acumulant misteris i preguntes que van acabar sense respondre en la seva gran majoria.

És per això que cada nou projecte d’aquest novaiorquès em provoca un cert recel. Actualment estic veient la tercera temporada de Fringe i de moment em distreu i m’entreté, però potser es comença a embolicar una mica massa i jo ja començo a témer per la “síndrome Lost”. Com ho acabaran això?

Ara, el nom d’Abrams apareix en els crèdits com a productor executiu d’una nova sèrie de televisió que estrenarà la cadena Fox l’any que ve, ambientada ni més ni menys que a la presó d’Alcatraz però amb els elements sobrenaturals sense els que sembla que no pugui viure aquest home. Potser vol afegir algun element innovador a un gènere com el carcerari, del qual s’han fet tantes sèries i pel·lícules que presentar-ne una altra sense cap més argument pot semblar innecessari i superflu.


Pel que sabem fins ara, veurem com la policia de San Francisco investiga un assassinat l’autor del qual sembla ser un ex presoner d’Alcatraz que va morir fa dècades. Més endavant es descobreix que, per molt inexplicable que sembli, aquest presoner no només està viu sinó que no ha envellit des que estava a la presó, i a més està deixant una onada de morts al seu pas. I el que és pitjor, podria ser que no fos l’únic presoner mort fa anys i que torna a reaparèixer a l’actualitat...

Sabem segur que la primera temporada d’Alcatraz constarà de dotze episodis de 45 minuts, tot i que encara no hi ha data segura d’estrena. Segons algunes fonts serà a mitjans de 2012, mentre que altres diuen que serà a principis d’any.

Miraré el pilot a veure quina pinta té, amb l’esperança que Abrams aquesta vegada resolgui els misteris que plantegi. Pel que sembla no estic sol en aquest desig i veig que tothom ja el comença a tenir clissat, perquè la Fox no va donar el vistiplau a la sèrie fins que els guionistes van confirmar, per escrit, que donarien resposta a l’enigma plantejat.

Us deixo amb les primeres imatges d’aquesta nova producció. La veritat és que no pinta malament:


dilluns, 19 de setembre del 2011

Anem-la a buscar, la bola del drac!



Normalment, si passes davant d’un bar i veus totes les cadires girades cap a la tele i la gent mirant fixament, el motiu només pot ser un: estan fent futbol. Fa vint anys, però, en alguns bars això passava no només el dimecres al vespre o el diumenge a la tarda, sinó també els dies de cada dia. El motiu no era altre que a TV3 havia començat Bola de Drac.

dilluns, 12 de setembre del 2011

El bar on tothom sap el teu nom



Llegeixo amb horror i incredulitat que ahir a la nit Tele 5 (ni més ni menys) va estrenar una versió espanyola de la mítica comèdia Cheers. La veritat és que no acabo d’entendre a què ve aquesta decisió; de fet, és la primera vegada que una televisió estrangera es decideix a fer una nova versió del clàssic nord-americà. I si no s’ha fet mai, potser és per respecte a l’original, perquè es veu clarament que no es podrà arribar al seu nivell, o per no tacar-ne el record. Però una vegada més, Spain is different...

La Cheers original (l’única que m’importa, perquè no penso invertir ni un minut de la meva vida en la còpia ibèrica) està ambientada en un bar de Boston del mateix nom i ens explica el dia a dia dels cambrers del local, dels seus clients habituals i d’altres d’eventuals. Allà discuteixen de qualsevol tema mentre fan la cervesa, juguen a billar, miren partits de beisbol dels seus estimats Red Sox (l’ex equip de l’amo del bar, en Sam Malone), es discuteixen (o fins i tot es barallen), es tornen a fer amics, etc. Els personatges principals van ser bàsicament els mateixos al llarg de tota la sèrie, mentre que els nombrosos secundaris ajudaven a desenvolupar les trames que anaven sorgint.

Amb aquest punt de partida, podria semblar que la sèrie no pot donar gaire de si, i més si tenim en compte que l’acció rares vegades abandona el bar: uns quants clients fent canyes i xerrant amb els cambrers? Fins quan es pot aguantar això? Doncs no només s’aguanta, sinó que l’habilitat dels guionistes fa que sigui una sèrie tremendament divertida, que sempre surtin històries noves i que els peculiars habitants del bar passin a formar part, gairebé sense adonar-nos-en, de la nostra vida.


Malgrat que en la seva primera temporada va estar a punt de cancel·lar-se per baixa audiència, Cheers va acabar sent una de les sèries més llargues (onze temporades) i guardonades de la història de la televisió, amb 26 premis Emmy i 6 Globus d’Or. A més, un dels seus personatges habituals, el psiquiatre Frasier Crane, va passar a protagonitzar la seva pròpia sèrie (la genial Frasier) durant onze temporades més, amb la qual cosa Kelsey Grammer es va convertir en un dels actors que més temps ha interpretat a un mateix personatge a la televisió.

Una de les claus de l’èxit de la sèrie és, sens dubte, la facilitat amb que podem identificar la majoria dels seus personatges. Qui no coneix algú com en Sam Malone, un guaperes que intenta lligar-se tot el que es belluga al seu voltant? Qui pot dir que alguna vegada no s’ha topat amb l’equivalent del carter Cliff Clavin, un d’aquells que li sembla que ho saben tot i que aprofita la mínima oportunitat per donar lliçons als altres? O amb el comptable Norm Peterson i les seves penúries matrimonials degudes a la seva horrible dona (a la qual no es veu mai, però només de sentir com en parla ja ens la podem imaginar), a les quals intenta buscar refugi en la cervesa i els amics?


La televisió ha evolucionat molt des del 1982, any en que es va estrenar el primer episodi de Cheers, i avui en dia potser pot semblar una mica passada de moda pel que fa a decorats o a nivell de producció. Però del que no hi ha dubte és que es tracta d’una sèrie entranyable, terriblement entretinguda i amb uns personatges als quals t’acabes estimant com si els coneguessis de tota la vida, com si tu mateix fossis un dels clients que quan acaba la seva jornada va al bar a fer una cervesa i comentar la jugada amb els amics. I és que, com diu la famosa cançó que obre cada episodi, “a vegades vols estar on tothom sap el teu nom”.


diumenge, 28 d’agost del 2011

Una família actual


Malgrat que l’estiu pràcticament ja toca a la seva fi, i que la intenció era fer aquest article ben bé fa un mes, les circumstàncies obliguen i el que volia ser una recomanació estiuenca acabarà sent gairebé de post-estiu. En qualsevol cas, i com que també fa temps que no parlem de comèdies, avui m’agradaria recomanar Modern Family, una sèrie fresca, divertida i que es pot veure sense haver de forçar gaire les neurones, que amb la calor sempre estan més apagades del que ja és habitual.

La sèrie ens explica les vivències quotidianes d’una peculiar família (o potser no tant) resident a Los Angeles i formada per tres nuclis relacionats entre si:

En Phil i la Claire són els pares de dues nenes (la Haley, guapa i una mica curta, i l’Alex, intel·ligent i estudiosa) i un nen (en Luke, que no té massa llums), que formen el que podríem considerar com la família més típica i estàndard. En Phil vol ser “enrotllat” amb els seus fills sense acabar-ho d’aconseguir, mentre que la Claire, controladora i possessiva, lluita per mantenir-lo a ratlla i no permetre-li que concedeixi als nens massa capricis.

Per la seva banda, en Mitchell (germà de la Claire) i en Cameron formen una parella gai que acaba d’adoptar la Lily, una nena vietnamita que sovint serà font de moltes baralles, normalment derivades dels diferents punts de vista relacionats amb la manera com cal educar-la. En Mitchell no acaba de sentir-se còmode amb la seva condició sexual, mentre que en Cameron ho té plenament assumit i sovint li retreu a la seva parella aquesta covardia.

Finalment, en Jay (pare de la Claire i d’en Mitchell) és un home que gaudeix d’una plàcida existència gràcies als importants estalvis acumulats durant la seva vida laboral i a una colombiana (la Gloria) trenta anys més jove que ell, físicament espectacular, que parla en spanglish (imprescindible veure la sèrie en versió original) i que té un fill pre-adolescent fruit d’un tempestuós matrimoni anterior amb el també colombià Javier, que de tant en tant apareix per casa i ho capgira tot.

Com és lògic, aquest còctel d’edats, parentius, cultures i inclinacions sexuals fa que es produeixin tota mena de divertides situacions i peripècies, que tothom intentarà salvar com millor pugui: la incomprensió d’en Jay respecte a l’homosexualitat del seu fill, les baralles entre germans i germanastres, l’origen colombià de la Gloria i les diferències culturals que això suposa, etc. La sèrie està rodada en format de fals documental (semblant al de The Office), per la qual cosa és habitual veure com els personatges miren a la càmera o bé són entrevistats mentre seuen al sofà de casa.

Modern Family no inventa res, ja que de fet els seus creadors (Christopher Lloyd i Steven Levitan) la van idear mentre compartien històries relatives a les seves pròpies famílies i van pensar que podien ser la base per a una sèrie de televisió. Malgrat això, es tracta d’una bona comèdia, lleugera, entretinguda i amb prou elements per riure una estona, que bona falta fa.


dissabte, 30 de juliol del 2011

La cantonada de la droga

Com a bon aficionat a les sèries de televisió, tinc un seguit d’importants assignatures pendents que vaig intentant solucionar de mica en mica. Una de les més destacades és sens dubte The Wire, considerada per la crítica com una de les millors obres mai realitzades per a la petita pantalla. Doncs bé, he decidit posar-hi remei i començar a veure-la d’una vegada. Però per fer-ho bé, abans s’ha de veure The Corner, creada també per David Simon, ambientada igualment a Baltimore i considerada com una preqüela de la primera.

Abans de convertir-se en un dels creadors televisius més importants de la història, David Simon va treballar dotze anys com a periodista de successos precisament a Baltimore. Les experiències i vivències acumulades durant aquest temps li van proporcionar prou coneixements com per escriure un parell de llibres, un dels quals (titulat també “The Corner”) va servir de base per crear aquesta mini sèrie de sis episodis sobre el món de la droga en aquesta ciutat nord-americana, tot i que segur que és extrapolable a moltes ciutats del planeta.

Tot i tractar-se d’una obra de ficció, els noms dels protagonistes i els fets que explica són totalment reals, i David Simon els va viure en primera persona. De fet, la sèrie acaba amb una petita entrevista amb quatre dels personatges reals, que es fa a la mateixa cantonada que dóna nom a la sèrie, entre els carrers West Fayette i North Monroe de Baltimore.


Hi ha un bon nombre de protagonistes, tots ells marcats de manera directa o indirecta pel fantasma de la droga, però es fa un seguiment especial de la família McCullough. En Gary havia estat un empresari d’èxit i havia fet diners invertint en borsa, però després de casar-se amb la Fran tots dos van començar a consumir droga, primer per diversió i després per addicció, i la parella es va acabar trencant. Ara tots dos són drogoaddictes, i veuen com el seu fill adolescent DeAndre pot seguir el seu mateix camí (hi trafica i en consumeix de tant en tant), i com el petit DeRodd tampoc té un futur massa optimista vista la situació familiar i el barri on viuen.

La sèrie, doncs, és una dura història sobre el món de la droga, sobre els efectes de la drogoaddicció, sobre la gent que la consumeix, la que hi trafica, la que se’n vol sortir, la que ja li està bé com està, la que se’n surt i la que no, i també sobre la policia que intenta sense èxit acabar amb el tràfic al barri. També ens ensenya que darrera dels drogoaddictes i de la percepció que sovint en tenim, hi ha persones amb una vida i una família que moltes vegades s’hi han vist abocats per les circumstàncies (així ho diu, en un moment de la sèrie, un dels protagonistes: “Hi ha gent que es pensa que sempre hem estat així”). Amb un estil semi documental i un realisme extrem, aquesta obra hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles de secundària. Segur que l’impacte seria molt més intens que qualsevol xerrada que es pugui fer sobre el tema.


dijous, 28 de juliol del 2011

Més zombis a la tardor



Fa unes setmanes ens lamentàvem que s’hagués acabat la primera temporada de The Walking Dead, i dèiem que l’espera es faria molt llarga. Per sort el temps va passant i ara ja podem confirmar la notícia de la seva tornada: serà el proper 16 d’octubre, amb una nova temporada de 13 episodis. I si sou dels que us estimeu més veure les sèries doblades, gràcies a la cadena FOX no haureu d’esperar massa dies respecte a l’estrena americana.

La cadena AMC ha programat cuidadosament la tornada d’una de les seves sèries estrella, ja que serà exactament quan s’acabi una altra de les seves joies: Breaking Bad, de la que ara mateix s’està emetent la quarta temporada. La notícia s’ha donat a conèixer aquest passat cap de setmana a la Comic-Con de San Diego (la convenció internacional de còmics que se celebra anualment a aquesta ciutat californiana).

Pel que sembla, en aquesta segona temporada els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta, escenari principal dels primers episodis, i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. L’actriu Laurie Holden, que interpreta l’Andrea a la sèrie, ha manifestat que “el públic es quedarà glaçat. Els guions són al·lucinants. Cadascun és una pura meravella”.

Les ganes de continuar veient la sèrie, doncs, són màximes. I més encara després de veure aquesta fantàstica promo-tràiler de gairebé cinc minuts amb les primeres imatges de la nova temporada. Això sí, compte que podria ser que es revelessin alguns detalls importants!


dijous, 21 de juliol del 2011

Torna “Dallas”!


Sens dubte, una de les sèries de televisió que més han marcat la meva existència ha estat Dallas, una de les precursores dels actuals fulletons televisius i que va ocupar moltíssims dels meus vespres de diumenge. A més, va ser de les primeres sèries que es van poder veure en català gràcies a una TV3 que llavors començava a donar els seus primers passos.

Dallas ens explicava les peripècies de la família Ewing, uns multimilionaris poderosos i molt influents a l’estat de Texas gràcies al negoci del petroli, i en menor mesura també a la ramaderia. A part dels negocis, la sèrie també explorava les tempestuoses relacions entre els diferents protagonistes, ja fossin familiars o amoroses. Vista avui, l’estructura de la història paral·lela de vàries famílies, de trames entrellaçades i de personatges corruptes i assedegats de poder, diners i sexe no és precisament cap novetat, però als anys 80 va suposar una petita revolució que explica en part el seu impressionant èxit a nivell mundial. També va ser pionera en el tema dels cliffhangers, és a dir, les escenes finals de cada episodi que et deixaven amb l’ai al cor fins al següent, i que actualment ja s’han convertit en un clàssic.

Sens dubte, el paper principal de la sèrie i el que més popularitat va aconseguir va ser el de J.R. Ewing, un personatge tan famós que ha transcendit l’àmbit de la televisió i ha passat a formar part de la cultura popular com a sinònim de persona malvada, retorçada i sense cap mena d’escrúpol. Lògicament, l’actor que li va donar vida (Larry Hagman) ha quedat encasellat per sempre i per moltes sèries i pel·lícules que faci, sempre més el recordarem com el germà dolent dels Ewing. I això que al principi la sèrie estava enfocada en el “germà bo”, en Bobby, però molt aviat els productors es van adonar del terrible “ganxo” d’en J.R. i van readaptar la història per centrar-la en ell.

Al llarg de les seves 13 temporades, la sèrie va deixar molts moments memorables i que encara recordo perfectament: les barbacoes que celebraven els Ewing al seu ranxo de Southfork i que inevitablement acabaven amb baralles i algú a la piscina; l’intent d’assassinat que va patir en J.R. a les seves oficines, i la incertesa de saber qui li havia disparat; les tremendes dones que es lligava en Bobby quan es va separar de la Pamela; els whiskys que es bevien els Ewing només d’arribar de treballar; l’alcoholisme de la Sue Ellen, la dona d’en J.R. absolutament amargada per les infidelitats i el menyspreu constant del seu marit; la presumpta mort d’en Bobby que va resultar ser un somni de la seva dona; etcètera, etcètera. Moments mítics i entranyables de la història de la televisió.


Doncs bé, resulta que Dallas... tornarà l’estiu de l’any que ve! La cadena TNT ha decidit ressuscitar-la amb noves trames que tindran com a protagonistes els fills d’en J.R. i d’en Bobby, que estaran enfrontats com ho estaven els seus pares. El gran reclam d’aquest inesperat retorn serà sens dubte la presència dels personatges de Bobby i J.R. Ewing, tot i que aquest últim, degut als seus 79 anys i al seu delicat estat de salut (va rebre un transplantament de fetge l’any 1995), apareixerà només com a secundari ensenyant al seu fill les seves peculiars maneres de portar el negoci familiar.

La veritat és que em miro aquest retorn amb un ull tancat, perquè crec sincerament que totes les coses tenen un moment i una època. Dallas era una sèrie genial als anys 80, però avui en dia la televisió ha evolucionat moltíssim i dubto que les històries de corrupció i embolics sentimentals tan típiques de la sèrie puguin mantenir l’interès més enllà de la curiositat que segurament despertaran els primers episodis. No li pronostico un futur massa brillant, però això sí, només d’escoltar la banda sonora torno vint-i-tants anys enrere i se’m dibuixa un somriure a la boca:


diumenge, 3 de juliol del 2011

Un joc de matar o morir



Game of Thrones ens diu adéu fins l’any que ve, i ho fa satisfent de sobres les enormes expectatives que havia despertat i deixant enrere els petits problemes que plantejava l’episodi pilot, com per exemple la sensació que la història se’ns explicava una mica massa de pressa o bé la notable quantitat de personatges que hi apareixien, cosa que feia que anéssim una mica perduts. Doncs bé, a mesura que ha anat avançant la temporada això ha quedat solventat, i ara mateix ja sabem què busca i a què aspira cada família, i noms com Stark, Targaryen i Lannister han deixat de sonar-nos estranys.