Una família actual

Malgrat que l’estiu pràcticament ja toca a la seva fi, i que la intenció era fer aquest article ben bé fa un mes, les circumstàncies obliguen i el que volia ser una recomanació estiuenca acabarà sent gairebé de post-estiu. En qualsevol cas, i com que també fa temps que no parlem de comèdies, avui m’agradaria recomanar Modern Family, una sèrie fresca, divertida i que es pot veure sense haver de forçar gaire les neurones, que amb la calor sempre estan més apagades del que ja és habitual.

La sèrie ens explica les vivències quotidianes d’una peculiar família (o potser no tant) resident a Los Angeles i formada per tres nuclis relacionats entre si:

En Phil i la Claire són els pares de dues nenes (la Haley, guapa i una mica curta, i l’Alex, intel·ligent i estudiosa) i un nen (en Luke, que no té massa llums), que formen el que podríem considerar com la família més típica i estàndard. En Phil vol ser “enrotllat” amb els seus fills sense acabar-ho d’aconseguir, mentre que la Claire, controladora i possessiva, lluita per mantenir-lo a ratlla i no permetre-li que concedeixi als nens massa capricis.

Per la seva banda, en Mitchell (germà de la Claire) i en Cameron formen una parella gai que acaba d’adoptar la Lily, una nena vietnamita que sovint serà font de moltes baralles, normalment derivades dels diferents punts de vista relacionats amb la manera com cal educar-la. En Mitchell no acaba de sentir-se còmode amb la seva condició sexual, mentre que en Cameron ho té plenament assumit i sovint li retreu a la seva parella aquesta covardia.

Finalment, en Jay (pare de la Claire i d’en Mitchell) és un home que gaudeix d’una plàcida existència gràcies als importants estalvis acumulats durant la seva vida laboral i a una colombiana (la Gloria) trenta anys més jove que ell, físicament espectacular, que parla en spanglish (imprescindible veure la sèrie en versió original) i que té un fill pre-adolescent fruit d’un tempestuós matrimoni anterior amb el també colombià Javier, que de tant en tant apareix per casa i ho capgira tot.

Com és lògic, aquest còctel d’edats, parentius, cultures i inclinacions sexuals fa que es produeixin tota mena de divertides situacions i peripècies, que tothom intentarà salvar com millor pugui: la incomprensió d’en Jay respecte a l’homosexualitat del seu fill, les baralles entre germans i germanastres, l’origen colombià de la Gloria i les diferències culturals que això suposa, etc. La sèrie està rodada en format de fals documental (semblant al de The Office), per la qual cosa és habitual veure com els personatges miren a la càmera o bé són entrevistats mentre seuen al sofà de casa.

Modern Family no inventa res, ja que de fet els seus creadors (Christopher Lloyd i Steven Levitan) la van idear mentre compartien històries relatives a les seves pròpies famílies i van pensar que podien ser la base per a una sèrie de televisió. Malgrat això, es tracta d’una bona comèdia, lleugera, entretinguda i amb prou elements per riure una estona, que bona falta fa.

La cantonada de la droga

Com a bon aficionat a les sèries de televisió, tinc un seguit d’importants assignatures pendents que vaig intentant solucionar de mica en mica. Una de les més destacades és sens dubte The Wire, considerada per la crítica com una de les millors obres mai realitzades per a la petita pantalla. Doncs bé, he decidit posar-hi remei i començar a veure-la d’una vegada. Però per fer-ho bé, abans s’ha de veure The Corner, creada també per David Simon, ambientada igualment a Baltimore i considerada com una preqüela de la primera.

Abans de convertir-se en un dels creadors televisius més importants de la història, David Simon va treballar dotze anys com a periodista de successos precisament a Baltimore. Les experiències i vivències acumulades durant aquest temps li van proporcionar prou coneixements com per escriure un parell de llibres, un dels quals (titulat també “The Corner”) va servir de base per crear aquesta mini sèrie de sis episodis sobre el món de la droga en aquesta ciutat nord-americana, tot i que segur que és extrapolable a moltes ciutats del planeta.

Tot i tractar-se d’una obra de ficció, els noms dels protagonistes i els fets que explica són totalment reals, i David Simon els va viure en primera persona. De fet, la sèrie acaba amb una petita entrevista amb quatre dels personatges reals, que es fa a la mateixa cantonada que dóna nom a la sèrie, entre els carrers West Fayette i North Monroe de Baltimore.

Hi ha un bon nombre de protagonistes, tots ells marcats de manera directa o indirecta pel fantasma de la droga, però es fa un seguiment especial de la família McCullough. En Gary havia estat un empresari d’èxit i havia fet diners invertint en borsa, però després de casar-se amb la Fran tots dos van començar a consumir droga, primer per diversió i després per addicció, i la parella es va acabar trencant. Ara tots dos són drogoaddictes, i veuen com el seu fill adolescent DeAndre pot seguir el seu mateix camí (hi trafica i en consumeix de tant en tant), i com el petit DeRodd tampoc té un futur massa optimista vista la situació familiar i el barri on viuen.

La sèrie, doncs, és una dura història sobre el món de la droga, sobre els efectes de la drogoaddicció, sobre la gent que la consumeix, la que hi trafica, la que se’n vol sortir, la que ja li està bé com està, la que se’n surt i la que no, i també sobre la policia que intenta sense èxit acabar amb el tràfic al barri. També ens ensenya que darrera dels drogoaddictes i de la percepció que sovint en tenim, hi ha persones amb una vida i una família que moltes vegades s’hi han vist abocats per les circumstàncies (així ho diu, en un moment de la sèrie, un dels protagonistes: “Hi ha gent que es pensa que sempre hem estat així”). Amb un estil semi documental i un realisme extrem, aquesta obra hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles de secundària. Segur que l’impacte seria molt més intens que qualsevol xerrada que es pugui fer sobre el tema.

Més zombis a la tardor

Fa unes setmanes ens lamentàvem que s’hagués acabat la primera temporada de The Walking Dead, i dèiem que l’espera es faria molt llarga. Per sort el temps va passant i ara ja podem confirmar la notícia de la seva tornada: serà el proper 16 d’octubre, amb una nova temporada de 13 episodis. I si sou dels que us estimeu més veure les sèries doblades, gràcies a la cadena FOX no haureu d’esperar massa dies respecte a l’estrena americana.

La cadena AMC ha programat cuidadosament la tornada d’una de les seves sèries estrella, ja que serà exactament quan s’acabi una altra de les seves joies: Breaking Bad, de la que ara mateix s’està emetent la quarta temporada. La notícia s’ha donat a conèixer aquest passat cap de setmana a la Comic-Con de San Diego (la convenció internacional de còmics que se celebra anualment a aquesta ciutat californiana).

Pel que sembla, en aquesta segona temporada els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta, escenari principal dels primers episodis, i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. L’actriu Laurie Holden, que interpreta l’Andrea a la sèrie, ha manifestat que “el públic es quedarà glaçat. Els guions són al·lucinants. Cadascun és una pura meravella”.

Les ganes de continuar veient la sèrie, doncs, són màximes. I més encara després de veure aquesta fantàstica promo-tràiler de gairebé cinc minuts amb les primeres imatges de la nova temporada. Això sí, compte que podria ser que es revelessin alguns detalls importants!

Torna “Dallas”!

Sens dubte, una de les sèries de televisió que més han marcat la meva existència ha estat Dallas, una de les precursores dels actuals fulletons televisius i que va ocupar moltíssims dels meus vespres de diumenge. A més, va ser de les primeres sèries que es van poder veure en català gràcies a una TV3 que llavors començava a donar els seus primers passos.

Dallas ens explicava les peripècies de la família Ewing, uns multimilionaris poderosos i molt influents a l’estat de Texas gràcies al negoci del petroli, i en menor mesura també a la ramaderia. A part dels negocis, la sèrie també explorava les tempestuoses relacions entre els diferents protagonistes, ja fossin familiars o amoroses. Vista avui, l’estructura de la història paral·lela de vàries famílies, de trames entrellaçades i de personatges corruptes i assedegats de poder, diners i sexe no és precisament cap novetat, però als anys 80 va suposar una petita revolució que explica en part el seu impressionant èxit a nivell mundial. També va ser pionera en el tema dels cliffhangers, és a dir, les escenes finals de cada episodi que et deixaven amb l’ai al cor fins al següent, i que actualment ja s’han convertit en un clàssic.

Sens dubte, el paper principal de la sèrie i el que més popularitat va aconseguir va ser el de J.R. Ewing, un personatge tan famós que ha transcendit l’àmbit de la televisió i ha passat a formar part de la cultura popular com a sinònim de persona malvada, retorçada i sense cap mena d’escrúpol. Lògicament, l’actor que li va donar vida (Larry Hagman) ha quedat encasellat per sempre i per moltes sèries i pel·lícules que faci, sempre més el recordarem com el germà dolent dels Ewing. I això que al principi la sèrie estava enfocada en el “germà bo”, en Bobby, però molt aviat els productors es van adonar del terrible “ganxo” d’en J.R. i van readaptar la història per centrar-la en ell.

Al llarg de les seves 13 temporades, la sèrie va deixar molts moments memorables i que encara recordo perfectament: les barbacoes que celebraven els Ewing al seu ranxo de Southfork i que inevitablement acabaven amb baralles i algú a la piscina; l’intent d’assassinat que va patir en J.R. a les seves oficines, i la incertesa de saber qui li havia disparat; les tremendes dones que es lligava en Bobby quan es va separar de la Pamela; els whiskys que es bevien els Ewing només d’arribar de treballar; l’alcoholisme de la Sue Ellen, la dona d’en J.R. absolutament amargada per les infidelitats i el menyspreu constant del seu marit; la presumpta mort d’en Bobby que va resultar ser un somni de la seva dona; etcètera, etcètera. Moments mítics i entranyables de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que Dallas... tornarà l’estiu de l’any que ve! La cadena TNT ha decidit ressuscitar-la amb noves trames que tindran com a protagonistes els fills d’en J.R. i d’en Bobby, que estaran enfrontats com ho estaven els seus pares. El gran reclam d’aquest inesperat retorn serà sens dubte la presència dels personatges de Bobby i J.R. Ewing, tot i que aquest últim, degut als seus 79 anys i al seu delicat estat de salut (va rebre un transplantament de fetge l’any 1995), apareixerà només com a secundari ensenyant al seu fill les seves peculiars maneres de portar el negoci familiar.

La veritat és que em miro aquest retorn amb un ull tancat, perquè crec sincerament que totes les coses tenen un moment i una època. Dallas era una sèrie genial als anys 80, però avui en dia la televisió ha evolucionat moltíssim i dubto que les històries de corrupció i embolics sentimentals tan típiques de la sèrie puguin mantenir l’interès més enllà de la curiositat que segurament despertaran els primers episodis. No li pronostico un futur massa brillant, però això sí, només d’escoltar la banda sonora torno vint-i-tants anys enrere i se’m dibuixa un somriure a la boca:

Un joc de matar o morir

Game of Thrones ens diu adéu fins l’any que ve, i ho fa satisfent de sobres les enormes expectatives que havia despertat i deixant enrere els petits problemes que plantejava l’episodi pilot, com per exemple la sensació que la història se’ns explicava una mica massa de pressa o bé la notable quantitat de personatges que hi apareixien, cosa que feia que anéssim una mica perduts. Doncs bé, a mesura que ha anat avançant la temporada això ha quedat solventat, i ara mateix ja sabem què busca i a què aspira cada família, i noms com Stark, Targaryen i Lannister han deixat de sonar-nos estranys.

Tornarem a Seattle

La síndrome de l’episodi pilot (també coneguda com a “pilotitis”) és un fenomen que s’observa no poques vegades en el món de les sèries de televisió. La primera presa de contacte amb una producció televisiva sovint està tan cuidada i ben feta que fa que les expectatives que desperta siguin altíssimes, sovint desmesurades, i pot passar que la resta d’episodis no estiguin a l’alçada.

Sense que sigui ni molt menys un cas tan exagerat com altres produccions recents (Flashforward o The Event, per exemple), sí que és veritat que The Killing nota el pes d’un primer lliurament gairebé perfecte: se’ns presenta el cas (l’assassinat de l’adolescent Rosie Larsen en estranyes circumstàncies, ja que el seu cadàver apareix en un dels cotxes de la campanya electoral d’un candidat a alcalde), els detectius que l’investigaran (la gèlida Linden i el misteriós Holder) i la família de la noia (pares, tia i dos germans petits), i també veiem les diverses línies d’investigació obertes i els primers sospitosos. Però a partir d’aquesta impecable arrencada, la sensació és que la sèrie es va apagant de mica en mica, que tretze episodis són molts i que la història es podria haver enllestit abans, sense jugar tant als falsos culpables ni allargar la investigació de manera innecessària (i sovint maldestra). Alguns fins i tot han arribat a dir que es podria passar directament dels dos primers episodis als tres finals, i no ens perdríem res important. Una afirmació una mica exagerada, però que té una part de raó.

Però això no ens ha de fer oblidar que la sèrie té molts aspectes positius. L’ambientació, per exemple, és perfecta per a la història que se’ns vol explicar; l’acció transcorre a Seattle, una ciutat on no deixa mai de ploure i això ajuda a crear un ambient fosc, trist i depriment, molt adequat per a la temàtica tractada. Per altra banda, seqüències com l’aparició del cadàver de la Rosie al maleter i el descobriment del (presumpte) autor del crim gràcies als correus electrònics que va rebent al seu ordinador, són moments magistralment aconseguits i amb una tensió acumulada excepcional.

The Killing també té l’honor de comptar amb algunes de les seqüències més impactants i emotives que recordo en molt de temps. Veient les excepcionals interpretacions de Michelle Forbes i Brent Sexton (els pares de la Rosie), m’imagino que l’impacte de la mort d’un fill ha de ser gairebé calcat a com ens el presenten en pantalla. Cal agrair que els creadors no hagin optat pel sentimentalisme fàcil, sinó que prefereixen mostrar-nos el dia a dia sense la filla desapareguda. Tot i que lògicament hi ha moments inevitables on apareixen les llàgrimes, la vida continua i s’ha de tornar a anar a comprar al supermercat, cal portar els dos petits a l’escola, i patir el dolor constant en silenci perquè tampoc trobes res millor a dir.

A Estats Units s’ha criticat moltíssim l’últim episodi, i la veritat és que la sorpresa final francament és molt poc creïble. A més, no sé per què però sempre havia cregut que el cas quedaria tancat i que a la segona temporada (ja confirmada) els detectius s’encarregarien d’un altre assumpte. En canvi, amb el gir final (i un pèl precipitat) dels esdeveniments, el cas no està ni molt menys resolt: el que sembla l’assassí podria no només no ser-ho, sinó que fins i tot podria ser la víctima innocent d’una conspiració. Ara caldrà veure si el misteri s’allarga molts més episodis a la segona temporada, o bé si el resolen a les primeres de canvi. També serà interessant veure l’evolució del personatge del detectiu Holder (vista la manera com aconsegueix la prova definitiva que presenta contra el presumpte culpable) i també com aquest fet segurament canviarà la seva relació amb la Linden.

En resum, que a pesar de certes situacions poc probables, d’algunes errades de guió, d’episodis innecessaris (en especial l’avantpenúltim) i del seu ritme sovint massa lent, hi ha alguna cosa que m’atrau poderosament d’aquesta sèrie, i em pica la curiositat veure com es resoldrà tot plegat. Crec que li donaré una oportunitat a la segona temporada de The Killing. Encara que només sigui per veure si a Seattle surt el sol alguna vegada...

“Crematorio”, oasi o punt de partida?

He d’admetre que tinc prejudicis amb les sèries espanyoles. Les comèdies semblen copiades l’una de l’altra (amb Siete vidas com a principal referent), i a més tenen una durada per episodi totalment desmesurada. I les que no són comèdies, sense poder dir que són dolentes, no acaben de donar la talla: qualsevol episodi de Hospital central no li arriba a la sola de la sabata a Urgencias, i si parlem de El comisario podríem trobar dotzenes d’exemples de sèries americanes o britàniques de la mateixa temàtica que li donen mil voltes.

Per tot això no és estrany que no hagi parlat mai de les produccions del país veí. El temps no sobra precisament, i les hores que inverteixo a veure sèries m’estimo més dedicar-les a les que ja sé (gairebé) segur que m’agradaran. No obstant, tota regla té la seva excepció i per això em vaig decidir a veure Crematorio, en part animat per les bones crítiques que havia llegit i en part perquè només eren vuit episodis i no exigia un esforç de temps massa continuat. I el cas és que no me n’he penedit, ni molt menys.

La sèrie (adaptació televisiva de la novel·la homònima de Rafael Chirbes) ens explica la història de Rubén Bertomeu (interpretat per un excepcional José Sancho), un constructor sense escrúpols que ha arribat on és ara trepitjant a qui ha fet falta, subornant a qui ha convingut i fins i tot esborrant del mapa a qui li ha fet nosa. Els seus foscos assumptes surten a la llum arrel de l’accident de cotxe d’un dels seus col·laboradors. A partir d’aquí, la policia anirà estirant el fil per descobrir una trama de corrupció, favors personals, especulacions immobiliàries i fins i tot connexions amb la màfia russa.

Un dels principals motius de l’èxit de les sèries espanyoles és la facilitat amb la que l’espectador mig se sent identificat amb el que veu a la pantalla, ja sigui la recreació del bar de la cantonada, de la botiga de queviures del barri o de la seva comunitat de veïns. Crematorio també ens explica un tema amb el que hi estem familiaritzats, perquè no deixen de sortir nous casos cada dia a les notícies: la corrupció, l’ambició i els interessos que han portat a la creació de la bombolla immobiliària, i que en bona part ha estat la responsable de la crisi actual. D’aquesta manera, la sèrie no deixa de ser espanyola pel que explica i per com ho explica, però en canvi es diferencia clarament de la resta de produccions ibèriques.

Crematorio és una sèrie que no es conforma amb el de sempre, que arrisca i que no tira pel camí fàcil i d’èxit segur, aquestes sèries “per a tots els públics” als que ens tenen acostumats gairebé totes les cadenes. Representa un punt i a part, un abans i un després, una mena d’oasi enmig del desert de la ficció ibèrica, una sèrie tan ben feta i interpretada que sovint no semblaria ni espanyola si no fos perquè reconeixem algunes de les cares que hi surten. Ara només cal veure quin serà, a partir d’aquí, el futur de les sèries “Made in Spain”. Perquè el que està clar és que després de Crematorio, el nivell d’exigència de l’espectador espanyol no pot ser, i no ha de ser, el mateix.

Petita Gran Bretanya

El Canal 3XL continua imparable amb les seves estrenes de sèries destacades, i aquesta nit a les 23 hores és el torn de Little Britain, un programa que va començar a la ràdio l’any 2001 i que dos anys més tard va passar a la televisió. Es tracta d’una comèdia d’esquetxos de curta durada, protagonitzats per un bon nombre de personatges cadascun amb les seves peculiaritats: l’ajudant gai del Primer Ministre, un paralític (o això sembla) i el seu cuidador, l’únic gai del poble (o això es pensa), un transvestit obsessionat amb fer “coses de dona”, una mare soltera adolescent llenguda i problemàtica, una empleada de banca mal educada, etc.

“Game of Thrones” arriba al Canal+

Molt pocs dies després de la seva estrena als EE.UU., i gràcies a l’acord entre la cadena nord-americana HBO i Canal+ (una de les cadenes que tracta realment bé les sèries), a partir d’avui i cada dilluns a les 10 de la nit podrem veure la que (diuen) pot ser la sèrie de l’any i fins i tot de la dècada: Game of Thrones, rebatejada per a l’ocasió com a Juego de tronos.

“Lights Out”: llums i ombres de la boxa

El fenomen de la boxa és realment curiós: és un esport clarament minoritari i que a més sol generar rebuig, però en canvi la majoria de pel·lícules que tracten sobre el tema tenen un gran èxit de públic. Sembla una incoherència que una cosa que a la vida real genera bastant desinterès, un cop traslladada a la gran pantalla es converteixi molt sovint en un autèntic èxit de taquilla. Només cal recordar el fenomen de masses de la saga Rocky, o una de les més grans obres mestres del setè art, Toro salvatge.

No sé què deuen tenir les pel·lícules de boxa que les fa tan atractives. Potser el seu marcat component d’èpica, l’intent dels boxejadors d’obrir-se pas a la vida només amb el seu esforç, l’esperança d’arribar a ser el millor en alguna cosa encara que el teu origen sigui humil... I evidentment també hi ha el costat fosc d’aquest món, que l’acosta als paràmetres més clàssics del cinema negre: els promotors corruptes, els gàngsters que volen guanyar diners fàcils, els foscos interessos que s’amaguen a darrera dels combats... Tots aquests factors, units, ajuden a explicar l’èxit d’un gènere que ja compta amb més de cent exemples a la cinematografia mundial.

Robert De Niro a “Toro salvatge”

En canvi, si parlem de televisió no hi havia cap sèrie sobre el tema fins que fa uns mesos van estrenar Lights Out, on podem trobar tots aquests tòpics que acabem d’esmentar. Patrick “Lights” Leary és un ex campió dels pesos pesats que, cinc anys després del seu èxit, veu com la seva fama comença a minvar. A més, una sèrie de males decisions econòmiques del seu gerent (i germà) el porten gairebé a la ruïna i a haver-se de guanyar la vida fent feines brutes per a gent poc recomanable. Tot plegat fa que es plantegi tornar als rings, però els cops rebuts durant desenes de combats li comencen a passar factura en forma de demència pugilística, cosa que fa que tornar a boxejar no sigui precisament el més adequat.

El gran avantatge que té la televisió sobre el cinema és, sens dubte, el temps que té per explicar les històries i per aprofundir en els personatges. Dues hores en una sala fosca no poden competir amb tretze hores al menjador de casa, i aquesta sèrie n’és un exemple perfecte. Perquè a Lights Out no només hi ha boxa, sinó que també hi ha una història molt ben escrita, uns diàlegs excel·lents i uns actors que compleixen perfectament amb els seus personatges. I quins personatges! Patrick Leary, marit i pare de família que veu com els seus no volen que torni a boxejar; el seu germà Johnny, amoral, incompetent i responsable de gran part dels problemes d’en Patrick; Robert, el pare d’ambdós (i entrenador d’en Patrick), que dubta sobre si l’ha de seguir entrenant o no; els promotors corruptes Hal Brennan i Barry K. Word, que només pensen a enriquir-se trepitjant a qui sigui. I sobretot, tenim sempre present una situació desesperada que requereix prendre una decisió, però també les terribles conseqüències que pot comportar prendre-la.

Lights Out ha estat cancel·lada per manca d’audiència, que ja sabem que és la jutgessa implacable de les sèries de televisió. A priori pot semblar una mala notícia, però jo no n’estic tan segur. Realment milloraria si continués? No ho crec. Sincerament em sembla que la trama ja no es podria estirar gaire més, i que la sèrie està perfecta tal com està i amb el final que li han donat, que tot i que es pot considerar lògic no deixa d’encongir-nos el cor.