Honor, lleialtat, cuiro i Harleys

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Sons of Anarchy va ser en un programa de ràdio, on un comentarista de sèries la recomanava a un oient que demanava quina sèrie podia mirar que fos semblant a The Sopranos. Immediatament vaig pensar que estava exagerant, però no vaig poder evitar sentir curiositat per veure-la. I no me n’he penedit.

Els Sons of Anarchy són un club motociclista que exerceix de policia privada (amb el vistiplau de la policia local) que es dedica a protegir la petita localitat californiana de Charming de bandes como ara els Nords, els Mayans o els Niners, que trafiquen amb drogues. Els Sons, però, també estan implicats en la importació il·legal i la venda clandestina d’armes, un negoci amb el qual es financen.

El protagonista és en Jackson “Jax” Teller, fill d’un dels fundadors del club i fillastre de l’actual president Clay Morrow, que es va casar amb la Gemma Teller, la mare d’en Jax. Un bon dia en Jax troba fotos i una espècie de diari del seu difunt pare on parla de les intencions originals del club (una revolució social, no un club il·legal). Tot plegat fa que es comenci a replantejar moltes coses, com ara el per què de tanta violència o quin és realment el paper que juga el club actualment, i li proposa al seu padrastre que trobin altres maneres de guanyar diners en comptes de traficar amb armes. Aquests dubtes d’en Jax es mantenen al llarg de tots els episodis i provocaran més d’una enganxada amb en Clay, mentre que la Gemma veu com el fantasma del seu ex marit persegueix el seu fill i amenaça amb destruir el club.

Dues sèries que prometen

Avui us voldria recomanar dues sèries, una que s’acaba d’estrenar i l’altra que ja va per la tercera temporada, però que jo he descobert fa poc. Som-hi:

Tots units fem força

El 7 de juny es va estrenar a la cadena americana NBC una sèrie que m’ha cridat l’atenció: es tracta de Persons Unknown, la història d’un grup de persones que es desperta en una ciutat absolutament desconeguda, deserta i abandonada. Només tenen clar que els han segrestat, i que tota la ciutat està plena de càmeres que els vigilen les 24 hores del dia.

A partir d’aquí, les preocupacions dels personatges aniran encaminades a saber com i per què han arribat allà, i també a trobar la sortida d’aquesta presó forçada on s’han vist ficats. Per fer-ho lògicament serà imprescindible que col·laborin entre ells, però com que són perfectes desconeguts no tothom confia en els altres.

En principi els creadors l’han plantejada per una sola temporada, i per tant hauríem de parlar de mini sèrie (tot i que si té èxit el més probable és que ho acabin allargant, com sempre). L’argument recorda, en certa manera, a la decebedora FlashForward, que ja ha estat cancel·lada després que els guionistes no se’n sortissin tot i l’aturada (cosa de la que ja vam parlar). Esperem que aquesta nova proposta televisiva sí que estigui a l’alçada de les expectatives. De moment us deixo amb el tràiler:

Camí de l’Olimp de les sèries

Tot i que als EE.UU. ja s’ha acabat la tercera temporada, jo tot just he vist 3 capítols d’aquesta sèrie de la qual crítica i públic parlen autèntiques meravelles. Es diu Breaking Bad, i el seu argument és més o menys aquest:

A en Walter White, professor de química en un institut de secundària de Nou Mèxic, li diagnostiquen un càncer de pulmó incurable. Amb la seva dona embarassada i el seu fill adolescent afectat de paràlisi cerebral, en Walter creu que una bona manera de deixar-los algun diner davant de la seva futura absència seria dedicar-se a traficar amb drogues. Gairebé per casualitat entra en contacte amb en Jesse Pinkman, un antic alumne seu que a més resulta que es dedica a fer de camell. Amb la seva experiència en aquest peculiar mercat i els coneixements de química d’en Walter, tots dos s’embranquen en una aventura que es complica només de començar, amb l’aparició de dos camells latinos que volen saber els secrets de l’excel·lent droga que fabrica en Walter.

Encara és molt d’hora per jutjar-la, però la veritat és que les primeres impressions no poden ser més positives. Es tracta bàsicament d’un drama, però amb grans dosis d’humor negre i els tocs adequats d’aventura i thriller, que ja es veu que aniran a més. Com dic, els que l’han vist sencera la deixen al nivell de les grans sèries de la història. Continuarem informant; de moment, aquí teniu el tràiler també:

Hitler, indignat pel final de "Lost"

El final de Lost continua generant controvèrsia. Sembla ser que majoritàriament guanyen els que estan tristos, decebuts, emprenyats o fins i tot indignats amb la manera com han acabat les aventures dels supervivents de l’Oceanic 815. El que no ens podíem imaginar és que fins i tot el Führer tragués foc pels queixals... i ja sabem que a aquest val més no fer-lo encendre.

Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb ell.

I per això tants misteris?

Au, ja està. El moment que tant havien esperat (i alhora temut) milions de persones de tot el món ha arribat. S’ha acabat Lost, i hi ha conclusions per a tots els gustos, tot i que en general no sembla que la gent hagi acabat massa contenta, més aviat al contrari. Estava cantat. Ja vaig avisar que els guionistes havien encetat tantes teories, havien obert tantes portes i havien elevat l’expectativa a un nivell tan alt, que el resultat final només podia ser la decepció. Ningú esperava que se solucionessin tots els misteris (segurament perquè hagués calgut una temporada sencera només per explicar-los), però ben pocs esperaven que se’n resolguessin tan pocs. Se’ns han acabat les peces del trencaclosques i observem sorpresos que encara ens en queda la meitat per fer, o potser més.

A partir d’aquí, si no heu vist l’episodi final us podeu trobar amb sorpreses desagradables. Esteu avisats.

La sisena temporada va començar amb una trama paral·lela que en principi semblava prou interessant: ens explicava què hauria passat si l’avió no s’hagués estavellat, quina hauria estat la vida dels personatges si mai haguessin anat a parar a l'illa. Després de l’episodi final, però, tot plegat ha resultat ser una excusa absurda per tal de poder ajuntar-los a tots (bé, a tots no: on eren en Walt, en Michael, el Sr. Eko, etc.?) en un mateix lloc i que es poguessin retrobar i acomiadar per sempre (perquè resulta que són morts), i de pas que els espectadors més sensibles poguessin deixar anar alguna llagrimeta. Tot massa melodramàtic i amb una sentimentalitat gairebé de telenovel·la. Mentrestant, a l’illa, hem assistit a una lluita final Jack-Locke a cops de puny i a la vora d’un penya-segat, on tots dos estan a punt de caure en més d’una ocasió. Que originaaaaal!

Ara sí que s'acaba...

Els rumors que hi havia des de l’estrena de l’última temporada de Lost finalment s’han confirmat: a les 6.30 de la matinada del diumenge 23 al dilluns 24 de maig, i només mitja hora després de la seva emissió als Estats Units (temps necessari per poder generar i sincronitzar els subtítols), es podrà veure a Espanya (i a molts altres països del món) l’últim episodi de la sèrie que té enganxats a milions de seguidors de tot el planeta.

Com indica la web de Cuatro, per primera vegada a Espanya una cadena emet un episodi coincidint amb la seva estrena a Estats Units. El motiu és ben clar: si tarden tan sols unes hores a emetre el nou capítol, l’audiència baixa en picat perquè la gran majoria de seguidors de la sèrie ja se l’han baixat d’Internet.

La marató de Lost (que tindrà el nom de “La noche perdida”) començarà a les 2:50 amb un programa especial que resumirà les sis temporades en poc més de deu minuts, per tal que puguem arribar al desenllaç amb totes les claus i incògnites ben fresques al cap. A continuació es tornaran a emetre els episodis del 12 al 15, i a les 5:45 s’estrenarà, en versió original subtitulada en castellà, l’episodi número 16 titulat What they died for (“Per a què van morir”), encara inèdit a Espanya. I per fi, quan acabi aquest capítol, podrem veure el final de la sèrie amb el doble episodi titulat The End, a partir de les 6:30 hores com ja hem dit anteriorment.

Si no voleu (o no podeu) matinar, o bé si això de la versió original no va amb vosaltres, podeu esperar a les 20 hores del dissabte 29 per veure la versió doblada de What they died for, mentre que l’endemà dia 30 arribarà The End també amb les veus espanyoles d’en Jack, en Sawyer, la Kate i companyia.

També cal dir que amb motiu del final de la sèrie s’han organitzat diverses activitats a moltes ciutats de la geografia espanyola. A Barcelona, per exemple, un grup exclusiu i molt limitat de seguidors es concentraran a partir de les 3:30 de la matinada al bar Bharma, únic local temàtic consagrat a Lost que existeix al món, per gaudir de l’episodi pilot, del penúltim i del final. Els assistents rebran un kit de regals amb diversos llibres oficials de la sèrie, i també podran esmorzar en rigorosa primícia els Lostis, una edició especial d’uns cereals exclusius.

Aquests cereals també es podran degustar al campus de Montilivi de Girona a partir de les 6.30 hores del dilluns 24, coincidint amb l’emissió subtitulada i en obert a Cuatro, gràcies a un acord de la cadena amb la xarxa de residències universitàries RESA per facilitar el visionat de l’últim capítol de la sèrie als estudiants.

Us deixo amb una de les nombroses promos que circulen de l'esperadíssim episodi final:

Tothom és en Nicolas Cage

Avui la cosa va de frikisme pur i dur. Resulta que no sabem si per admiració o per ràbia, però un individu aficionat al Photoshop ha creat un bloc on es dedica a posar la cara de Nicolas Cage a una gran multitud de personatges famosos de qualsevol sexe, reals o ficticis. Esportistes, polítics, actors, músics, personatges de dibuixos animats, etc.; ningú s’escapa d’acabar amb la seva cara. Com sempre en aquests casos, hi ha transformacions molt ben aconseguides, altres de correctes i altres que definitivament són fallides.

Però què té a veure això amb les sèries?, direu vosaltres. Doncs sí, perquè algunes d’aquestes peculiars creacions afecten a coneguts personatges de produccions de TV. Aquí us en deixo unes quantes (feu clic a sobre de la imatge per ampliar-les):

Com a Jack Shephard, de Lost...

Com a Dexter...

Com a Horatio Cane, de CSI Miami...

Com a tots els protagonistes de The Office...

Segurament pensareu que hi ha gent que té molt poca feina. Hi estic d’acord... però també hi ha gent que té poca feina i no fa res de res. No sé per què, però això de fer un experiment estrany amb un actor més o menys conegut m’ha fet recordar una mena de joc que va tenir certa repercussió fa uns anys: el número Bacon. Però aquí sí que ja abandonaríem les sèries, o sigui que si teniu curiositat haureu d’anar al bloc germà per veure-ho...

Llàgrimes pel final de “Lost”

Cada vegada falta menys pel final de Lost (previst pel 23 de maig), i la cadena ABC ja comença a escalfar motors per quan arribi aquest moment tan esperat com temut pels seus milions de seguidors. L’obsessió dels fans de la sèrie és tanta que fins i tot la pròpia cadena ha llançat un vídeo promocional on es mostra amb humor (i amb certa mala llet) el drama que segurament viuran tots aquests aficionats un cop la sèrie arribi al seu final, després de 6 temporades.

Així, per exemple, veiem un grup d’oficinistes que es miren els uns als altres amb la mirada trista i fent que no amb el cap. Un friki una mica crescudet observa la paret de la seva habitació (plena de teories sobre la sèrie) davant l’atenta mirada de la seva mare, que també està abatuda. Una dona madureta plora desconsolada abraçant una enorme foto d’en Sawyer com si fos un antic amor perdut per sempre. En la ment dels creatius de la cadena, aquests són alguns dels casos que poden passar d’aquí menys d’un mes.

I és que, com diu el text final del vídeo, “l’obsessió arriba a la seva fi”. Haurà valgut la pena tanta espera, o ens quedarem amb les ganes de més respostes? La resposta, d’aquí a ben poc.

Arriben els visitants

Si vau néixer a principis de la dècada dels 70, és molt possible (fins i tot probable) que un dels records televisius que van marcar els primers anys de la vostra adolescència sigui les aventures i desventures d’un grup de terrícoles enfrontats a la invasió d’una raça de temibles alienígenes. Doncs sí, estic parlant de la mítica sèrie V, que va emetre TVE a principis dels anys 80 i que va suposar un autèntic boom entre els més joves.

La història és més o menys aquesta: un bon dia els habitants de les principals ciutats de la Terra es desperten amb una flota d’enormes plats voladors a sobre dels seus caps. Els seus ocupants no són verds ni amb antenes, sinó que tenen una aparença humana, venen en so de pau i demanen la nostra ajuda per obtenir uns certs productes químics que necessiten al seu planeta, a canvi de compartir la seva tecnologia (més avançada) amb nosaltres. Els governs del món accepten el tracte i tot sembla anar sobre rodes, fins que un periodista s’introdueix a dins d’una de les naus i s’adona que en realitat els extraterrestres són rèptils carnívors i que la seva dieta habitual està formada per rosegadors, aus i aranyes. No es tardarà massa a saber les vertaderes intencions dels visitants: robar tota l’aigua de la Terra i esclavitzar a la humanitat per fer-la servir d’aliment i de soldats en les seves guerres amb altres races extraterrestres. A partir d’aquí es forma un moviment de resistència que lluitarà contra els invasors, amb l’ajuda d’uns quants dissidents que s’oposen a les intencions de la seva pròpia raça.

Demà 22 d’abril, més d’un quart de segle després, TV3 estrena (amb poca diferència respecte l’emissió americana) el remake d’aquesta popular producció. La veritat és que no he tornat a veure la sèrie original, però segur que avui en dia em semblaria desfasadíssima. És evident que li han fet un bon rentat de cara, que n’han millorat els efectes especials i que (lògicament) han canviat els protagonistes; per exemple, la meva recordada Diana (un dels meus primers mites eròtics i una de les llangardaixes més guapes que s’han deixat caure per la Terra últimament) ara es diu Anna i té una bellesa diferent i més d’acord als nostres temps (feu clic a la imatge si les voleu veure més bé).

La resistència humana també és diferent en aquesta nova versió, ja que no es tracta d’una força militar armada com a la sèrie original, sinó d’un petit grup que intentarà boicotejar els visitants amb diverses accions. La vestimenta dels invasors també ha canviat: ara vesteixen uns elegants vestits grisos en comptes dels vermells i negres, i el seu aspecte i comportament són més “humans” i per tant resulten més difícils d’identificar que els extraterrestres originals.

Això sí, a la nova producció s’han mantingut algunes referències a l’original. Una de les més importants és que, a pesar dels vestits de disseny i de la seva exquisida educació, en realitat els visitants continuen sent els mateixos llangardaixos fastigosos de fa 25 anys. També podrem gaudir d’algun homenatge a una de les escenes més recordades per tothom: la primera vegada que la Diana es menja una rata, una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més a la retina (a mi i a la de qualsevol espectador de l’època).

En resum, es tracta d’una bona oportunitat per sentir nostàlgia, revisar i recordar una d’aquelles sèries que ja formen part dels records televisius col·lectius dels que ja comencem a tenir una edat.

Primeres imatges de “Els pilars de la terra”

Fa uns mesos dèiem que ja estava en marxa l’adaptació televisiva de la mundialment coneguda novel·la de Ken Follett. Doncs bé, per anar fent boca i mentre esperem l’estrena (prevista pel 23 de juliol d’enguany), ja podem gaudir de les primeres imatges d’aquesta superproducció (recordem: pressupost de 40 milions de dòlars i equip de treball de 350 persones). La veritat és que pinta molt i molt bé:

La Paris Hilton visita South Park

Gairebé 13 anys després de la seva estrena, qui més qui menys ja sap o ha sentit a dir que South Park és una de les sèries més provocatives i irreverents de la història. Sovint se l’ha qualificat com “una mena de Simpsons, però amb més mala llet”. Molt sovint ha estat al centre de la polèmica pel seu llenguatge (té el rècord Guinness de paraulotes en una sèrie d’animació) i també pel seu tractament de temes tabús o per les sàtires que s’han fet d’aspectes com la sexualitat, la religió, la política, el racisme o l’actualitat mundial. En aquest sentit, van ser especialment controvertits els episodis on es parlava de les caricatures de Mahoma (la mateixa cadena va decidir censurar-ne una part) o de les burles cap a l’església de la Cienciologia.

Però a banda d’això, el que és indiscutible és que en aquesta sèrie es canten les veritats com en cap altra; de fet, l’any 2006 va guanyar un premi Peabody per la seva crítica social i el seu valor per satiritzar la hipocresia de la societat nord-americana. I evidentment, si algú no cau bé a Trey Parker i Matt Stone (els creadors de l’invent) ja es pot calçar. Recordo especialment el surrealista episodi dedicat a Barbra Streisand, o un altre en que Rod Stewart surt a l’escenari amb una cadira de rodes i acompanyat d’una infermera que li aguanta el gota a gota, o aquell en que Tom Cruise s’enfada amb els protagonistes, es tanca dins d’un armari i llavors no paren de venir amics i coneguts demanant-li que “si us plau, surti de l’armari”.

Us deixo amb un dels exemples més clars del que acabem d’explicar. En el 12è episodi de la vuitena temporada la Paris Hilton en persona visita South Park per inaugurar una botiga de productes amb el seu nom, i en menys de 3 minuts Parker i Stone en tenen prou per fer un retrat tan còmic com despietat de la personalitat de l’hereva de la famosa cadena hotelera. I no només això, sinó que també deixa ben retratats a tots els que li fan cas i la volen imitar pel simple fet de ser rica i famosa. Com sempre, a South Park ningú s’escapa indemne...