Petita Gran Bretanya

El Canal 3XL continua imparable amb les seves estrenes de sèries destacades, i aquesta nit a les 23 hores és el torn de Little Britain, un programa que va començar a la ràdio l’any 2001 i que dos anys més tard va passar a la televisió. Es tracta d’una comèdia d’esquetxos de curta durada, protagonitzats per un bon nombre de personatges cadascun amb les seves peculiaritats: l’ajudant gai del Primer Ministre, un paralític (o això sembla) i el seu cuidador, l’únic gai del poble (o això es pensa), un transvestit obsessionat amb fer “coses de dona”, una mare soltera adolescent llenguda i problemàtica, una empleada de banca mal educada, etc.

“Game of Thrones” arriba al Canal+

Molt pocs dies després de la seva estrena als EE.UU., i gràcies a l’acord entre la cadena nord-americana HBO i Canal+ (una de les cadenes que tracta realment bé les sèries), a partir d’avui i cada dilluns a les 10 de la nit podrem veure la que (diuen) pot ser la sèrie de l’any i fins i tot de la dècada: Game of Thrones, rebatejada per a l’ocasió com a Juego de tronos.

“Lights Out”: llums i ombres de la boxa

El fenomen de la boxa és realment curiós: és un esport clarament minoritari i que a més sol generar rebuig, però en canvi la majoria de pel·lícules que tracten sobre el tema tenen un gran èxit de públic. Sembla una incoherència que una cosa que a la vida real genera bastant desinterès, un cop traslladada a la gran pantalla es converteixi molt sovint en un autèntic èxit de taquilla. Només cal recordar el fenomen de masses de la saga Rocky, o una de les més grans obres mestres del setè art, Toro salvatge.

No sé què deuen tenir les pel·lícules de boxa que les fa tan atractives. Potser el seu marcat component d’èpica, l’intent dels boxejadors d’obrir-se pas a la vida només amb el seu esforç, l’esperança d’arribar a ser el millor en alguna cosa encara que el teu origen sigui humil... I evidentment també hi ha el costat fosc d’aquest món, que l’acosta als paràmetres més clàssics del cinema negre: els promotors corruptes, els gàngsters que volen guanyar diners fàcils, els foscos interessos que s’amaguen a darrera dels combats... Tots aquests factors, units, ajuden a explicar l’èxit d’un gènere que ja compta amb més de cent exemples a la cinematografia mundial.

Robert De Niro a “Toro salvatge”

En canvi, si parlem de televisió no hi havia cap sèrie sobre el tema fins que fa uns mesos van estrenar Lights Out, on podem trobar tots aquests tòpics que acabem d’esmentar. Patrick “Lights” Leary és un ex campió dels pesos pesats que, cinc anys després del seu èxit, veu com la seva fama comença a minvar. A més, una sèrie de males decisions econòmiques del seu gerent (i germà) el porten gairebé a la ruïna i a haver-se de guanyar la vida fent feines brutes per a gent poc recomanable. Tot plegat fa que es plantegi tornar als rings, però els cops rebuts durant desenes de combats li comencen a passar factura en forma de demència pugilística, cosa que fa que tornar a boxejar no sigui precisament el més adequat.

El gran avantatge que té la televisió sobre el cinema és, sens dubte, el temps que té per explicar les històries i per aprofundir en els personatges. Dues hores en una sala fosca no poden competir amb tretze hores al menjador de casa, i aquesta sèrie n’és un exemple perfecte. Perquè a Lights Out no només hi ha boxa, sinó que també hi ha una història molt ben escrita, uns diàlegs excel·lents i uns actors que compleixen perfectament amb els seus personatges. I quins personatges! Patrick Leary, marit i pare de família que veu com els seus no volen que torni a boxejar; el seu germà Johnny, amoral, incompetent i responsable de gran part dels problemes d’en Patrick; Robert, el pare d’ambdós (i entrenador d’en Patrick), que dubta sobre si l’ha de seguir entrenant o no; els promotors corruptes Hal Brennan i Barry K. Word, que només pensen a enriquir-se trepitjant a qui sigui. I sobretot, tenim sempre present una situació desesperada que requereix prendre una decisió, però també les terribles conseqüències que pot comportar prendre-la.

Lights Out ha estat cancel·lada per manca d’audiència, que ja sabem que és la jutgessa implacable de les sèries de televisió. A priori pot semblar una mala notícia, però jo no n’estic tan segur. Realment milloraria si continués? No ho crec. Sincerament em sembla que la trama ja no es podria estirar gaire més, i que la sèrie està perfecta tal com està i amb el final que li han donat, que tot i que es pot considerar lògic no deixa d’encongir-nos el cor.

El Canal 3XL estrena “Breaking Bad”

El Canal 3XL incorpora avui a la seva graella (a partir de les 22:30) una sèrie d’autèntic luxe, de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió aquí mateix. Ni més ni menys que Breaking Bad, sens dubte una de les millors de la història de la televisió. I no exagero.

Per refrescar la memòria, direm que se’ns explica la història d’en Walter White, un professor de química al qual diagnostiquen un càncer de pulmó incurable i inoperable. Davant de les negres perspectives i de la seva pròxima paternitat, en Walter decideix aprofitar els seus coneixements per fabricar droga, vendre-la (amb l’ajuda d’en Jesse, un eixelebrat ex alumne seu) i intentar aconseguir els diners suficients per deixar a la seva família en una bona posició econòmica, davant de la seva més que probable absència futura.

Però la droga que fabrica en Walter és de tan alta qualitat que ben aviat els càrtels de la droga mexicana s’hi mostraran interessats. Això, unit al fet que en Walter amaga la seva segona ocupació a la família (especialment al seu cunyat, que pertany a l’agència antidroga), farà que la bola de neu sigui cada vegada més grossa i que els problemes es multipliquin.

Si us agraden les sèries de televisió de qualitat superlativa, no teniu cap excusa: cada dijous, pel 3XL.

Els Set Regnes de Ponent

HBO és, sens dubte, la cadena que va impulsar l’actual “Edat d’Or” de la televisió. Això no ha impedit, però, que amb el temps vegi perillar el seu tron en el món de les sèries televisives, fins fa poc absolutament indiscutible: per exemple, gràcies a la bona feina de la cadena rival AMC, de la que hem parlat moltes vegades en aquest mateix bloc.

Qui ha matat la Rosie Larsen?

La cadena nord-americana AMC ataca de nou. Després de portar-nos sèries tan destacades com Mad Men, Breaking Bad o The Walking Dead, diumenge passat es van estrenar els dos primers episodis de The Killing, remake de la producció danesa Forbrydelsen que pretén donar una altra volta de cargol al gènere policial.

A priori, la sèrie d’original no en té res. Una agent de policia de Seattle, a punt de deixar el cos (tòpic 1), rep l’encàrrec d’investigar la misteriosa desaparició (tòpic 2) de la Rosie Larsen, una adolescent de la qual els seus pares no saben res des de fa un parell o tres de dies. Per ajudar-la hi ha l’agent que l’ha de substituir (tòpic 3), que a més té un caràcter molt diferent al seu (tòpic 4).

No desvelem cap secret si diem que la noia ha estat assassinada, perquè el mateix cartell de la sèrie ja ens ho deixa ben clar. A partir d’aquí, ja es veu a venir que la sèrie investigarà no només qui ha estat l’assassí, sinó també les conseqüències que tindrà aquesta mort per a la família de la noia i també per a un polític local que aspira a alcalde, ja que la Rosie apareix morta al maleter d’un cotxe de la seva campanya electoral.

La temàtica de la sèrie, i la pregunta que dóna títol a l’article, ha provocat inevitablement que molts fanàtics de les sèries ens recordem de la mítica Twin Peaks i de la pregunta que es feia tothom en aquella època: qui ha matat la Laura Palmer? Tot i que de moment és molt aviat per poder afirmar res, sí que és veritat que presenta certs punts en comú amb la genial creació de David Lynch, però no sembla que aquesta nova aposta hagi d’anar pels camins extravagants i sobrenaturals que prenia sovint l’altra.

Si per alguna cosa es caracteritza AMC és per haver establert el que podríem dir una marca d’estil. Alguns diran que les seves sèries són lentes, i no els faltaria una part de raó, però això s’hauria de matisar. Sens dubte el ritme és pausat, però en cap cas avorrit: a la pantalla sempre estan passant coses, i tens la sensació constant que qualsevol escena pot acabar tenint una importància cabdal en un futur. Això passa amb totes les sèries de la cadena, i The Killing no és una excepció.

Dos episodis són pocs per treure conclusions, però sí que hem pogut veure les línies mestres del que serà la sèrie. Els personatges estan ben perfilats, la història està molt ben explicada i la fotografia és sòrdida però alhora d’una estranya bellesa. Se’ns han presentat les peces del trencaclosques, segur que no encaixaran totes i tenim clar que hi haurà sorpreses. La història que ens expliquen l’hem vista mil vegades, però potser la manera com ens l’explicaran sí que serà original i diferent. Tenim 11 episodis per davant per descobrir-ho, i estarem molt pendents del desenvolupament. Sens dubte, AMC s’ha guanyat aquest dret.

“Downton Abbey” arriba a Antena 3

Si últimament hem estat dient que el canal 3XL ha estrenat sèries de les quals hem parlat en aquest bloc, ara li toca el torn a Antena 3, una cadena que normalment no entraria precisament al Top 3 de les nostres preferències però que s’ha espavilat per adquirir els drets d’una de les millors sèries emeses l’any passat: Downton Abbey, que es podrà començar a veure demà dimarts dia 15 a partir de les 10 de la nit.

Tal i com ja vam dir fa pocs dies, en aquesta sèrie (la més cara de la història de la televisió britànica) podrem veure les vivències d’una família aristocràtica de principis del segle XX i també dels seus criats. El rerefons de la història és saber qui heretarà el títol de Duc de Grantham, ja que el futur hereu ha mort en el naufragi del Titanic, però això només és la punta de l’iceberg (perdó per l’acudit): també serem testimonis d’enveges, d’aspiracions, d’il·lusions i de la lluita contra el passat d’alguns personatges.

Antena 3 sembla que tractarà la sèrie com Déu mana pel que fa als aspectes audiovisuals, ja que l’emetrà amb possibilitat de veure-la en versió original subtitulada i també en alta definició. La part negativa, com sempre, les eternes pauses publicitàries que faran que una hora i mitja de metratge es converteixi en dues hores i quart. És el que té aquesta cadena...

“Fringe” no s’atura… i millora

Contràriament al que sol ser habitual en el món televisiu, TV3 ha decidit no fer cap pausa entre temporades i continuar amb l’emissió de Fringe els diumenges al vespre, després del final de la primera temporada. Sens dubte una molt bona notícia per a tots els seus seguidors, ja que la sèrie cada vegada està més interessant i així no es perd el fil.

En l’últim episodi de la primera temporada vèiem com l’Olivia coneixia en William Bell (interpretat pel mític Leonard Nimoy, el senyor Spock d’Star Trek), antic company de laboratori d’en Walter i fundador de Massive Dynamic, l’empresa que sembla estar al darrera de tots els misteris que investiga la divisió Fringe. Aquesta coneixença fa que també es destapi l’existència d’un univers paral·lel, bàsicament igual que el nostre però amb alguns canvis (per exemple, a Nova York encara hi ha les Torres Bessones), i que a partir d’ara veurem amb més freqüència.

I aquest és, penso jo, un dels principals problemes d’aquesta sèrie: que ha tardat massa temps en introduir aquesta trama. Fins ara només se’ns havien donat petits detalls d’un misteri que s’endevinava que podia arribar a ser molt gran, però a cada episodi només vèiem la investigació d’uns casos concrets, cada cop més misteriosos i enrevessats. A partir d’aquesta segona temporada, en canvi, el tema dels universos paral·lels cada vegada tindrà més importància.

Així doncs, si pensàveu que la cosa no passaria mai de ser un típic procedimental de l’estil “un cas per episodi”, a partir d’aquest diumenge veureu com no es queda només aquí i que la recompensa a la nostra fidelitat haurà valgut la pena. Personalment estic seguint la sèrie a ritme americà (3a temporada) i és evident que no fa més que millorar episodi rere episodi. Sens dubte, una de les millors produccions de ciència ficció de la història.

Sherlock Holmes també parla català

El canal 3XL i aquest petit bloc tenen una cosa en comú: ens agraden algunes de les mateixes sèries. Si fa encara no dos mesos van estrenar Misfits i el mes passat va començar The IT Crowd (rebatejada com Els informàtics), aquest diumenge a partir d’un quart d’onze de la nit podrem veure el detectiu més famós de la història resolent els seus casos en català.

La nova versió del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle que ens presenta la BBC manté els trets bàsics del personatge però l’adapta a l’època actual. D’aquesta manera, veurem com fa servir el mòbil contínuament, com persegueix a l’assassí de torn fent servir el GPS, com té una pàgina web pròpia on explica els seus mètodes detectivescos, etc.

Aquesta primera temporada de Sherlock només té 3 episodis, d’una hora i mitja cadascun, i la qualitat i l’entreteniment estan garantits. S’espera una segona temporada per a aquest mateix any 2011 (com a mínim a Anglaterra). I si voleu més detalls de la sèrie, només heu de fer clic aquí.

Senyors i servents

Poc temps després que es comencés a veure TV3 al meu poble (més tard que a la resta de Catalunya, com sempre), un bon dia fent zàping em vaig trobar amb una sèrie que explicava les vides d’uns aristòcrates i dels seus servents. Aleshores jo no era tan aficionat a les sèries com ara, ni segurament tenia els mateixos gustos, ni la mateixa paciència... vaja, que no en vaig fer ni cas. Temps després vaig saber que Upstairs, Downstairs (o tal com la vam conèixer nosaltres, A dalt i a baix) està considerada com una de les millors sèries de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que molts anys després ha aparegut una altra sèrie que d’alguna manera pot compensar aquella inicial indiferència: Downton Abbey. Es tracta d’una sèrie britànica creada per Julian Fellowes (Oscar 2002 al millor guió per Gosford Park, l’excel·lent pel·lícula de Robert Altman de temàtica similar) i emesa per la cadena ITV (no tot és BBC a les illes), que no ha reparat en despeses: és la sèrie més cara de la història de la TV britànica (cada episodi ha costat cap a un milió de lliures), i això es nota ja en l’espectacular castell que dóna nom a la sèrie, passant pels cuidadíssims decorats, els luxosos vestits, els fantàstics exteriors i qualsevol altre aspecte del disseny de producció, cuidat fins a l’últim detall. Tots els aspectes visuals de la sèrie són absolutament impecables, com la major part de les interpretacions. Veure-la, doncs, és un autèntic plaer.

La història comença amb el naufragi del Titanic l’any 1912 i amb la notícia que un dels morts és el futur hereu del títol de Duc de Grantham. Com que l’actual duc només té tres filles i en aquella època les dones no podien heretar per llei, els esforços familiars aniran dirigits a trobar algú que es vulgui casar amb la filla gran (l’atractiva però tibada Lady Mary), i evitar així que es perdi el llinatge i la fortuna familiar.

Entremig, lògicament, també serem testimonis de les vides respectives de senyors i criats, de les enveges i rancúnies entre ells, del fosc passat d’alguns personatges, de les aspiracions de la classe baixa que vol deixar de ser-ho, dels canvis socials de l’època, etcètera. Un dels aspectes més destacats de la sèrie és que, malgrat que en total hi ha cap a una vintena de personatges diferents, en molt pocs episodis serem capaços d’identificar-los i conèixer-los perfectament a tots, quines són les seves preocupacions i aspiracions, si són bones o males persones, etc. També s’ha de dir que la sèrie en alguns moments pren aires de culebron (historietes d’amor i demés), però això no impedeix ni molt menys gaudir-la com es mereix.

La primera temporada (set episodis) acaba amb el terrible anunci que Anglaterra ha entrat en guerra amb Alemanya. Amb això s’obre un ampli ventall de noves trames i possibles històries que continuaran, com a mínim, amb una segona temporada (de vuit episodis) que es començarà a filmar aquest proper mes de març i s’emetrà a la tardor. Si us agraden les històries corals d’aquesta època, si sou dels que heu vist i gaudit A dalt i a baix o Retorn a Brideshead, si us agraden pel·lícules com Gosford Park o El que queda del dia, aleshores no us podeu deixar perdre Downton Abbey.