Torna “Game of Thrones”

Han passat ja uns quants mesos des que els habitants dels Set Regnes de Ponent ens van dir adéu, però finalment ja tenim a punt la seva tornada: serà el proper dia 1 d’abril als EE.UU. i el 23 d’abril pel Canal+, que continua amb la seva bona costum d’estrenar les sèries poc temps després que s’hagi fet a l’altra banda de l’Atlàntic.

La cadena HBO estava tan segura de l’èxit de la seva aposta que va confirmar la segona temporada només dos dies després d’estrenar-se la primera, ara fa gairebé un any. Aquesta nova tanda de deu episodis també seguirà de manera bastant fidel l’argument marcat per George R.R. Martin en la seva nissaga de llibres (cada temporada correspon a un llibre).

A més de veure com evolucionen totes les trames que se’ns van presentar en el primer lliurament, aquesta segona temporada tindrà l’atractiu de veure la batalla de Blackwater, que promet ser espectacular: només per filmar-la s’ha hagut d’augmentar un 15% el pressupost.

En resum, que els que vam seguir (i gaudir) la primera temporada, ja tenim ganes de començar a veure què passa amb la lluita pel Tron de Ferro. Us deixo amb el tràiler, que promet emocions fortes:

L’humor més incòmode

Si sou aficionats al cinema potser us recordareu de Willow, una fantasiosa pel·lícula de finals dels 80 en la que un nan protegia a un bebè que, segons una profecia, estava destinat a enderrocar una malvada reina. Aquest nan estava interpretat per l’actor britànic Warwick Davis, que degut al seu peculiar físic no ha fet massa pel·lícules més, i per tant no es pot dir que sigui molt conegut (també ha participat en la nissaga de Harry Potter i la d’Star Wars... però com que anava vestit d’Ewok poca gent ho sap).

Irlandesos mafiosos a Nova York

No sé què tenen les pel·lícules i sèries sobre la màfia que sempre m’han fascinat. Potser és la fosca atracció que provoca tot allò que és il·legal i prohibit, o un desig ocult de ser “dolent” de tant en tant, o la vital necessitat de sentir que pertanys a un grup al qual poder anomenar “els teus”, o aquell principi innegociable de “la família per sobre de tot”, però des de fa molts anys gaudeixo enormement amb qualsevol història mafiosa que estigui mínimament ben explicada i ambientada.

Heroi o traïdor?

Fa uns dies, en el meu particular resum de l’any 2011, no vaig incloure a Homeland i uns dies després va guanyar el Globus d’Or com a millor sèrie dramàtica. El motiu és ben senzill: encara no l’havia vista, i una de les normes sagrades d’aquest bloc és que no parlo de res que no hagi vist abans i sobre el que pugui haver-me format una opinió pròpia.

Homeland ens explica la història de Nicholas Brody, un Marine nord-americà desaparegut en combat a l’Iraq feia vuit anys, que finalment és alliberat i torna al seu país com un heroi de guerra. Però l’agent de la CIA Carrie Mathison sospita que el militar pot haver estat convertit pels islamistes a la seva causa, i que en realitat el seu objectiu és ajudar a preparar un atemptat terrorista als Estats Units. Però, com demostrar-ho? Com fas creure a l’opinió pública que el seu nou heroi, tot un símbol de resistència i patriotisme, és en realitat un traïdor? I la pregunta més inquietant de totes: i si la Carrie té raó?

Encara és d’hora (porto només 4 o 5 episodis) per dir si realment es mereix ser proclamada com a millor sèrie de l’any passat, però sens dubte hi ha motius per pensar-ho. La història, les interpretacions i les sorpreses que (sens dubte) aniran apareixent fan pensar que efectivament ens podem trobar davant d’una de les grans produccions televisives del 2011. En tornarem a parlar ben aviat. De moment, us deixo amb el tràiler per anar fent boca.

El futur que ens espera?

Fa poc més d’un mes parlàvem del primer episodi de Black Mirror, tan original i destacable que no em vaig poder estar de fer-ne un article abans fins i tot de veure els altres dos episodis de què consta aquesta mini sèrie britànica. Ara és el moment de tancar el cercle.


Episodi 2: 15 Million Merits (15 milions de Merits)

El segon lliurament de la sèrie ens presenta un escenari futurista on la gent viu en cubicles minúsculs, amb només un llit i quatre parets totalment cobertes de pantalles de TV. Per tal de generar l’energia necessària per a tanta electrònica, els habitants es veuen obligats a pedalar en bicicletes estàtiques; una activitat que alhora els permet guanyar “Merits”, la moneda d’aquest món irreal. Si tens prou Merits pots saltar-te la publicitat que apareix contínuament a les pantalles del teu cubicle, entremig d’actuacions musicals, programes d’humor i pornografia. En cap moment se’ns dóna una explicació de com s’ha arribat a aquesta situació desoladora, ni sabem qui hi ha al darrera de tot això.

La cara fosca de la política

Ens ho plantejàvem fa poques setmanes, i s’ha confirmat: Boss és, sens dubte, una de les grans estrenes de l’any que acabem de deixar enrere. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que acabarà amb la seva vida al cap de pocs anys, i els seus esforços per amagar-la al públic mentre també ha de lluitar contra el seu fosc passat polític, ens ha ofert alguns dels millors episodis dels últims mesos.

Resum seriòfil del 2011

Un altre any que se’n va, i arriba el moment de fer una mica de resum de què ens ha deixat, televisivament parlant. Aquesta llista no pretén ser d’aquelles típiques de “el millor del 2011” (perquè algunes de les sèries que hi surten ni tan sols s’han estrenat aquest any), sinó senzillament un recordatori, absolutament personal i subjectiu, de les sèries que han marcat el meu any. I com que no hi ha ordre de preferència, igual que vaig fer l’any passat, les posaré per ordre alfabètic (podeu fer clic al títol per veure una explicació més detallada). Som-hi!

American Horror Story: acabada fa ben poc la primera temporada, la nova creació dels responsables de Nip/Tuck és encara més delirant, caòtica i enrevessada. Ambientada en una casa encantada, amb el seu soterrani misteriós i els seus fantasmes, és una mena de barreja esquizofrènica de bona part dels tòpics cinematogràfics del terror, i malgrat això és més original del que sembla. Una bona aportació a aquest gènere, no massa present a la televisió.

Més que una casa encantada

Encara no dos mesos després de la seva estrena, ja tenim la primera temporada de American Horror Story al sac (i ja ha estat renovada per a una segona). Podríem dir que Ryan Murphy i Brad Falchuk s’han superat a si mateixos i ens han portat una història encara més delirant i esbojarrada que la seva anterior creació, Nip/Tuck (que Déu n’hi do també).

“Black Mirror”, o el terrorisme 2.0

Fa uns mesos vam parlar de Dead Set, una mini sèrie anglesa tremendament original i entretinguda que criticava ferotgement el món de les “teleescombraries” barrejant dos temes aparentment tan diferents com són els zombis i el programa “Gran Hermano”. Doncs bé, el seu creador Charlie Brooker torna a la càrrega amb Black Mirror, una altra mini sèrie que té, com a mínim, el mateix esperit crític que la seva predecessora.

Adéu a “House”

Ja feia mesos que corrien els rumors, però finalment s’ha fet oficial: Hugh Laurie deixarà la sèrie House al final de la vuitena temporada, malgrat que és l’actor més ben pagat del moment (guanya 700.000 dòlars per episodi). I no només això, sinó que també ha manifestat que no tornarà a protagonitzar cap més sèrie de TV (tot i que no descarta escriure, produir, dirigir, o alguna activitat similar).

I és que el cas de Laurie i el seu personatge del doctor coix i tremendament antipàtic i irreverent, és un dels exemples més clars d’encasellament que podem trobar: la sèrie ha tingut un èxit tan gran i el seu personatge s’ha fet tan popular, que faci el que faci a partir d’ara sempre més serà el doctor House. A més, considera molt difícil que en una altra sèrie pogués no tan sols superar, sinó igualar, l’èxit del seu personatge: “Crec que he estat molt afortunat de tenir l’oportunitat que he tingut, però no puc esperar que passi dues vegades”, ha manifestat.

I a partir d’ara, què? Doncs segurament continuarà amb la seva carrera musical, estrenada el passat mes d’abril amb un disc de blues anomenat Let Them Talk (recordem que, a més d’actor, Laurie toca el piano, la guitarra, la bateria, l’harmònica i el saxòfon, a més de cantar). També tindrà més temps per acabar la seva segona novel·la, després de The Gun Seller (traduïda aquí com a Noche de perros), o bé per fer anuncis com el que podem veure actualment de L’Oréal. En qualsevol cas, els fans del seu personatge televisiu segur que el trobaran a faltar.