Humor en temps de crisi

Molt sovint (de fet, gairebé sempre) el protagonisme i la fama de les sèries i pel·lícules se’ls emporten els actors i ens oblidem de la gent que està darrere les càmeres i que tenen una importància tant o més gran en l’èxit d’aquestes produccions. Ara que està a punt d’estrenar-se la segona temporada de la notable Killing Eve, crec que és un bon moment per reivindicar la figura de la seva guionista, la polifacètica Phoebe Waller-Bridge, i d’una sèrie anterior que també va crear, escriure i protagonitzar: Fleabag, que a la vegada és l’adaptació televisiva d’un monòleg teatral també creat i interpretat per ella mateixa.

Ava Gardner al Madrid dels 60

Farta de l’estil de vida de Hollywood, el 1953 la mítica actriu nord-americana Ava Gardner es va traslladar a Madrid, on va viure a temporades fins a finals de la dècada dels 60. L’actriu es va enamorar d’Espanya l’any 1950, quan va arribar a Tossa de Mar per rodar “Pandora i l’holandès errant”. Malgrat que mai va aconseguir ajuntar dues frases seguides en castellà, deia que li encantava el país perquè s’assemblava a ella: violenta, rural i capritxosa. Gran aficionada al flamenc, als toros i a les festes nocturnes, fumadora, bevedora i malparlada, la presència de l’estrella a la capital espanyola va marcar tota una època que, sens dubte, podria donar origen a més d’una pel·lícula. De moment, però, ha servit per crear una sèrie excel·lent: Arde Madrid.

A qui hem de creure?

Sóc molt fan de les mini sèries en general i de les angleses en particular, ja que considero que els britànics saben millor que ningú com explicar en pocs episodis una història que comença i acaba, d’una manera precisa i sense allargar-la innecessàriament. A vegades, però, també passa que malgrat tenir pocs episodis encara en podrien tenir menys, i que el desenllaç no és precisament satisfactori. Aquest últim seria el cas de Liar.

Resum seriòfil del 2018

Com sempre per aquestes dates, quan s’acaba l’any faig un balanç (totalment personal) del que ha estat la meva temporada televisiva. No pretén ser una llista del millor i el pitjor, entre altres coses perquè algunes de les sèries esmentades ni tan sols s’han estrenat el 2018. Simplement es tracta d’un breu repàs, en ordre alfabètic, del que he vist durant aquest any (si voleu ampliar detalls, només heu de fer clic al títol). Som-hi, doncs!

Bodyguard: un ex soldat és nomenat guardaespatlles de la Ministra d’Interior britànica, precisament la principal responsable que ell hagi hagut d’anar a lluitar a l’Afganistan, d’on ha tornat trastornat. Una mostra més del mestratge dels britànics a l’hora de crear mini sèries, tot i que es queda una mica coixa per certes decisions de guió.

Una terrorífica meravella

Si hi ha un gènere cinematogràfic/televisiu en el qual és especialment fàcil trobar productes de tan dubtosa qualitat que molts acaben resultant fins i tot ridículs, aquest és sens dubte el del terror. La repetició d’arguments, situacions i estereotips, unida a una manca d’originalitat alarmant i que no evoluciona amb el pas dels anys, no li han fet precisament cap favor. És per això que no deixa de ser sorprenent que un tema tan gastat com el de les cases encantades hagi pogut donar com a resultat una sèrie tan rodona com The Haunting of Hill House.

Protecció o amenaça?

Feia força temps que no dedicava atenció a un dels meus formats televisius preferits, la mini sèrie que explica una història que comença i acaba, sense allargar-se innecessàriament. En això els britànics són uns autèntics mestres, i en aquest mateix blog en tenim uns quants exemples als quals s’uneix ara Bodyguard, una producció de la totpoderosa BBC que ha tingut uns extraordinaris índexs d’audiència al Regne Unit (es calcula que l’últim episodi va tenir un 40% de share, uns 11 milions d’espectadors), la qual cosa no deixa de ser destacable si tenim en compte que actualment la tendència són les plataformes d’streaming i la seva filosofia de “mira-ho quan vulguis”.

L’infern a la terra

Sovint veig pel·lícules o sèries de les quals no sé que estan basades en un llibre, i això fa que si mai el llegeixo no pugui evitar “veure” les cares dels actors mentre estic llegint. Amb The Handmaid’s Tale, però, he pogut seguir l’ordre ideal de fer les coses i després d’haver llegit el llibre fa uns quatre o cinc mesos, vaig començar a veure l’adaptació televisiva que en va fer Hulu (i que aquí es va poder veure a través de la plataforma HBO). Les conclusions no poden ser més positives, perquè es tracta d’una adaptació fantàstica... però compte amb el moment anímic en què la veieu.

Qui és en Justo Gil?

No fa massa parlàvem de Vergüenza i de la novetat que suposaven els seus episodis de poc menys de mitja hora en el panorama de les sèries televisives espanyoles, acostumades a episodis amb una durada mínima d’una hora i quart, tant si són comèdies com drames. Pel que sembla, Movistar vol seguir per aquest camí i, almenys de moment, les seves sèries de producció pròpia tenen unes durades molt més ajustades als cànons internacionals. El día de mañana n’és un bon exemple.

El gat i la rata

Si us parlo d’una sèrie l’argument de la qual és un policia que intenta enxampar un perillós i hàbil assassí en sèrie amb una gran capacitat per escapolir-se dels seus perseguidors, probablement em direu que no us motiva gaire començar a mirar-la, i en principi us entendré perfectament. Però també us diré que, malgrat això, aquesta sèrie té prou elements com per oblidar-nos de la seva aparent manca d’originalitat i que li doneu una oportunitat. Killing Eve deu ser la quarta o cinquena sèrie que veig els últims mesos que es podria qualificar de poc original i que, malgrat això, m’ha acabat agradant.

Vergonya aliena

No acostumo a comentar sèries espanyoles (de fet, si no recordo malament l’única vegada va ser aquesta), en primer lloc perquè no en veig moltes i en segon lloc perquè considero que tampoc aporten massa res al món televisiu. Més que ser dolentes, el que se’n pot dir en general és que són grises, no expliquen absolutament res de nou i ofereixen pocs arguments per enganxar-te a seguir-ne alguna. I, a més, tenen una particularitat gairebé comuna a totes elles: acostumats com estem a durades d’entre 45-60 minuts per a drames i 20-30 per a comèdies, el temps que has d’invertir per veure un episodi d’una sèrie espanyola és gairebé el mateix que si volguessis mirar una pel·lícula, ja que la seva durada difícilment baixa d’una hora i quart. Això, que ja costa de justificar en el cas d’un drama, passa a ser imperdonable si parlem de comèdies.

El pitjor malson

No és la primera vegada aquests últims mesos que em miro una sèrie que, a priori, no es pot considerar massa original però que, gràcies a diversos aspectes (interpretacions, manera d’explicar la història, etc.), al final m’acaba agradant bastant o molt. Em va passar amb Happy Valley, amb Broadchurch i ara amb The Missing.

Elisabeth Moss i poc més

Vint anys després de guanyar l’Oscar al millor guió original (per El piano, l’any 1993), Jane Campion va decidir provar sort al món de la televisió després d’una etapa íntegrament dedicada al cinema. El resultat va ser Top of the Lake, on la neozelandesa va exercir de guionista, productora i directora. El plantejament inicial de la sèrie no es podria qualificar precisament d’original (la investigació policial de la desaparició d’una nena), si no fos per un detall particularment escabrós: malgrat que només té 12 anys, la nena està embarassada. El cas anirà a parar a mans de la detectiu Robin Griffin, una especialista en delictes sexuals que havia tornat a la seva localitat natal de Laketop, a Nova Zelanda, per visitar la seva mare malalta.

En la ment dels assassins

Quan vaig saber que David Fincher, director d’una de les millors pel·lícules sobre psicòpates que he vist a la meva vida, seria un dels productors executius (i director d’uns quants episodis) d’una sèrie de televisió centrada en la mateixa temàtica, em vaig posar immediatament en alerta per tal d’estar molt pendent de la seva estrena. Un cop vista, però, els resultats han estat una mica irregulars.

La fi del p*** món

Encara que no en sàpigues res, una sèrie que es titula “La fi del puto món” (els ridículs asteriscs del títol original no ho amaguen ni ho dissimulen, si és que aquesta era la intenció dels creadors) et crida inevitablement l’atenció i vols saber de què va. Un cop vist el primer episodi, ja resulta difícil deixar-la i no interessar-te per seguir les peripècies dels protagonistes.

Un crim inexplicable... o no?

Tot i que les sèries que més m’han agradat al llarg de la història tenen vàries temporades, també és veritat que sóc molt aficionat tant a les sèries britàniques (amb molt pocs episodis per temporada) i a les mini sèries: produccions que expliquen una història que comença i acaba en pocs episodis, i que si estan ben fetes fan bona la dita que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo.

Resum seriòfil del 2017

Deu ser cosa de l’edat, però no tinc la sensació que ja faci un any que parlava del resum televisiu del 2016. Però sí, així és, i fidel a la tradició aquí deixo el resum del que ha estat la meva temporada televisiva. Com sempre, no és la típica llista del “millor i el pitjor”, sinó que simplement és un repàs del que he vist durant el 2017. Les sèries estan classificades en ordre alfabètic, sense preferències, i si voleu llegir tot l’article només heu de fer clic al títol. Endavant!

Black Christmas

Com a fan incondicional de Black Mirror (i, per extensió, del seu creador Charlie Brooker), en aquest bloc he parlat puntualment de cadascuna de les seves tres temporades. Però em quedava per comentar un episodi especial que es va estrenar fa tres anys, precisament per aquestes mateixes dates, i que per la seva temàtica s’escau especialment bé per a aquests dies que s’acosten.

I l’assassí és...

No fa massa parlàvem de Happy Valley en el sentit que, malgrat ser una sèrie que no ens explicava res de nou, sí que tenia prou elements com perquè ens oblidéssim de la seva manca d’originalitat i la gaudíssim al màxim. Per aquelles casualitats de la vida, poc temps després ens trobem amb un cas bastant similar amb la també britànica Broadchurch.

Conviure amb l’inexplicable

Quan ja fa algun any que mires sèries, la veritat és que cada vegada resulta més complicat trobar-ne alguna que et sorprengui per original o innovadora. Això evidentment no vol dir que no en trobis que t’agradin, i fins i tot n’hi ha que t’agraden malgrat que no són originals. Però quan en trobes alguna que a més d’agradar-te resulta que és original, el plaer obtingut amb el seu visionat es multiplica.

El principi de la fi

La setena i penúltima temporada de Game of Thrones, més curta del que és habitual (set episodis en comptes dels deu de sempre), ha abaixat el teló i ha deixat vista per sentència la conclusió definitiva de la sèrie en sis episodis que s’emetran encara no se sap ben bé quan (potser el 2019). Aquesta menor durada ha provocat que les trames s’hagin accelerat i que la “part màgica” de la sèrie hagi compartit protagonisme amb la “part política”, un fet que ha ocasionat un torrent d’opinions divergents entre els milions de seguidors de la joia de la corona d’HBO. Entrem en detalls.