dijous, 24 de juny de 2010

Honor, lleialtat, cuiro i Harleys

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Sons of Anarchy va ser en un programa de ràdio, on un comentarista de sèries la recomanava a un oient que demanava quina sèrie podia mirar que fos semblant a The Sopranos. Immediatament vaig pensar que estava exagerant, però no vaig poder evitar sentir curiositat per veure-la. I no me n’he penedit.

Els Sons of Anarchy són un club motociclista que exerceix de policia privada (amb el vistiplau de la policia local) que es dedica a protegir la petita localitat californiana de Charming de bandes como ara els Nords, els Mayans o els Niners, que trafiquen amb drogues. Els Sons, però, també estan implicats en la importació il·legal i la venda clandestina d’armes, un negoci amb el qual es financen.

El protagonista és en Jackson “Jax” Teller, fill d’un dels fundadors del club i fillastre de l’actual president Clay Morrow, que es va casar amb la Gemma Teller, la mare d’en Jax. Un bon dia en Jax troba fotos i una espècie de diari del seu difunt pare on parla de les intencions originals del club (una revolució social, no un club il·legal). Tot plegat fa que es comenci a replantejar moltes coses, com ara el per què de tanta violència o quin és realment el paper que juga el club actualment, i li proposa al seu padrastre que trobin altres maneres de guanyar diners en comptes de traficar amb armes. Aquests dubtes d’en Jax es mantenen al llarg de tots els episodis i provocaran més d’una enganxada amb en Clay, mentre que la Gemma veu com el fantasma del seu ex marit persegueix el seu fill i amenaça amb destruir el club.

Tornant amb la comparació que fèiem amb The Sopranos, és cert que trobem punts en comú: l’existència d’una “segona família”, per exemple, tan o més important que la sanguínia. O el poder, la culpa, la gelosia i la traïció (amb el seu corresponent càstig). Però crec que el més correcte seria deixar de comparar (un gran vici dels humans) i gaudir cadascuna de les sèries com el que són, obres independents i amb personalitat pròpia.

Sons of Anarchy és una sèrie que creix a mesura que avança. La qualitat és evident des dels primers capítols introductoris, però és a partir de la segona temporada quan realment tenim la sensació que ens podem trobar amb una de les grans produccions televisives de la història. Per acabar-ho de saber haurem de veure què més ens aporten les temporades futures, però el llistó és molt amunt.

No és una sèrie apta per a tothom, ni ho vol ser, ni falta que li fa. És dura i violenta, intensa i addictiva, amb actors impecables i grans personatges; aquí em veig obligat a parlar de Gemma Teller (extraordinària Katey Sagal), la matriarca del clan, una dona per la qual passen totes les decisions del club (encara que no ho sembli), dominadora, intel·ligent, lluitadora, protectora implacable de la seva família i amb un caràcter i una personalitat que fan abaixar el cap a homes durs com la pedra, violents, assassins ocasionals, i que imposen la seva llei a cavall d’una Harley-Davidson.

Us deixo amb el tema This Life, interpretat per Curtis Stigers i que serveix d’introducció a cada episodi; una barreja de country i rock totalment recomanable:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada