dilluns, 25 de gener del 2016

El pes del passat

L’indiscutible domini de les sèries anglosaxones en el panorama televisiu fa que veure una sèrie que tingui un origen diferent es pugui considerar pràcticament un fet excepcional. De tant en tant m’agrada veure què es fa en altres països, i en el bloc hi trobem uns quants exemples. Mai fins ara, però, havia vist una sèrie asiàtica com la que ara ens ocupa.

La història comença amb l’arribada d’una nena nova, l’Emili, a una escola japonesa. Un bon dia, mentre juga al pati amb quatre amigues, se’ls hi acosta un home que els hi demana si el poden ajudar amb una feina que està fent a l’escola. La nena nova s’hi ofereix, i com que triga molt a tornar les altres quatre van a buscar-la i la troben morta al gimnàs. Potser per por, o potser per l’impacte, les quatre nenes diuen que no recorden la cara de l’assassí. Però la mare de l’Emili no s’ho creu, les acusa de la mort de la seva filla i els hi diu que mentre no expiïn el seu pecat i no l’ajudin a trobar-lo, la seva vida serà com una penitència (que és precisament el que vol dir Shokuzai). Quinze anys més tard, l’assassí continua sense identificar i les quatre nenes (ara ja noies) continuen molt marcades per aquell fet.


Cadascun dels episodis de la mini sèrie ens explica la vida d’una de les noies després d’aquella tragèdia que les va marcar, i deixa el cinquè i últim per centrar-se en l’Asako (la mare de la nena morta). El punt de partida i el plantejament és interessant, però el desenvolupament de cada història individual és força feixuc. El principal problema és que al llarg dels quatre primers episodis se’ns explica la vida de cadascuna de les noies, oblidant-se del misteri de qui deu ser l’assassí... però sincerament, les protagonistes porten una vida d’allò més avorrida i monòtona. Indirectament podem intuir que el tràgic fet de la infantesa va afectar-les tant que no han superat el trauma, i semblen incapaces de relacionar-se d’una manera normal amb la gent que les envolta. Però de fet, només les esporàdiques reunions amb la mare ens recorden el que hauria de ser el tema central de la sèrie, que sí que es recupera plenament en el cinquè i últim episodi, on finalment es resoldrà el misteri (i amb més d’una sorpresa).


Així doncs, malgrat les bones intencions, unes interpretacions correctes i una atmosfera misteriosa bastant ben aconseguida, la sèrie s’allunya massa sovint del que hauria de ser el fil conductor i divaga en aspectes molt poc interessants, per no dir avorrits. Potser exagero una mica, però la sensació és que podríem mirar el primer episodi fins el moment de la mort de la nena i passar directament al cinquè. La resta, molt de farciment innecessari. Ah, i si llegiu per Internet que és una sèrie de terror, denuncieu a l’autor de l’article per escriure sobre sèries que no ha vist (malgrat el que pugui semblar veient el tràiler i algunes imatges que circulen).


2 comentaris:

  1. Sèries japoneses? Tan gafapasta t'has tornat?

    Tal com en parles no la veuré. I de fet, encara que n'haguessis parlat millor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gafapasta? No! Però de tant en tant està bé descansar una mica de tanta sèrie anglesa/americana, no?

      Elimina