dijous, 25 d’agost de 2016

Retorn als 80


Ja fa temps que s’observa una certa tendència a la nostàlgia, a recordar temps passats i les característiques que els van fer memorables. Només cal veure l’èxit que han tingut iniciatives com Yo fui a EGB (amb 3 llibres, un joc de taula, una pàgina web, un bloc i una activa presència a les xarxes socials) i altres de similars que han sortit posteriorment. Em pensava que aquest era un fenomen limitat al territori ibèric, però com gairebé sempre estava equivocat i va molt més enllà. Un clar exemple és Stranger Things, la darrera producció de la plataforma online Netflix.

La creació dels germans bessons Matt i Ross Duffer és un homenatge clar, gens dissimulat i a vegades directament copiat de pel·lícules dels anys 80, l’època de l’aparició dels blockbusters i d’una notable presència d’aventures infantils i juvenils que barrejaven el drama amb la comèdia sense oblidar la ciència-ficció, la fantasia i fins i tot el terror, històries on els fets quotidians es barrejaven amb altres d’extraordinaris o sobrenaturals. Segurament les referències més clares i inequívoques són pel·lícules com ara Los Goonies, Cuenta conmigo o E.T.: l’edat dels protagonistes, la bicicleta com a mitjà de transport habitual, la caminada per les vies del tren, la furgoneta que vola pels aires quan els empaita la policia, la nena amagada a l’armari igual que l’entranyable extraterrestre ideat per Steven Spielberg, etc. I per si no ens quedés del tot clar que aquí s’ha vingut a fer un homenatge, fixem-nos també en el tipus de lletra dels títols de crèdit, en els pòsters que hi ha a les habitacions dels protagonistes (Tiburón, La cosa, Posesión infernal...), en la banda sonora de sintetitzador (creada especialment per a la sèrie, però amb un aroma “vuitanter” indiscutible) i també en les cançons que es poden escoltar a cada episodi (Jefferson Airplane, The Clash, Toto, Foreigner, Joy Division, New Order, Vangelis, etc.).


L’argument de la sèrie se centra en la desaparició d’en Will Byers, un nen de dotze anys que tornava a casa seva una nit després de jugar una estona amb els seus amics. El petit poble de Hawkins (Indiana) es mobilitza de seguida, sense èxit. La seva mare (una Winona Ryder permanentment histèrica i molt sobreactuada) trobarà una manera de comunicar-se amb el seu fill, però no sembla haver-n’hi prou per trobar-lo. Paral·lelament, en un laboratori del govern nord-americà proper al poble, un estrany ésser ataca un dels científics i s’escapa de les instal·lacions. L’endemà, una nena amb el cap rapat, vestida amb una bata d’hospital i dotada d’uns extraordinaris poders mentals com a conseqüència dels experiments de què va ser objecte la seva mare (una referència directa a la novel·la Ojos de fuego de Stephen King, un altre dels clars homenatjats) apareix al poble i passa per ser l’única esperança que tindran els seus amics de trobar en Will.


Més enllà dels somriures nostàlgics que provoca en els espectadors quan alguna escena de la sèrie els recorda aquesta o aquella pel·lícula, el cert és que ni l’argument ni el desenvolupament de Stranger Things és per tirar coets. El seu principal atractiu també és el seu major defecte: com que tot és copiat, res no ens sorprèn ni ens sembla original. A més, sovint la sèrie peca d’una certa lentitud que es podria haver solucionat si en comptes de vuit episodis n’haguessin fet menys, concentrant la història i fent-la més vibrant. Malgrat això, he de dir que m’ho he passat bé veient-la, rememorant com vaig gaudir amb alguns dels films que van marcar la meva adolescència i preguntant-me on portaria tot el misteri que amaga la història. Però un cop vista, amb la mà al cor, tampoc crec que amb el pas dels anys acabi sent una sèrie especialment recordada.


2 comentaris:

  1. Què pesats esteu tots recomanat aquest coi de sèrie, al final m’obligareu a veure-la, eh? I llavors faré una mica com tu i començaré a rajar d'ella i dir que no està malament però que tampoc n'hi havia per tan.

    ResponElimina
  2. És que és exactament això: no està malament, però tampoc n'hi ha per tant. Ni més ni menys.

    ResponElimina