El gir de “Louie”

Fa uns mesos vaig parlar de la primera temporada de Louie i la sensació general era molt positiva gràcies a un tipus d’humor irreverent, descarat i que no tenia cap por de parlar de temes sovint considerats delicats per a una bona part de la població: sexe, racisme, política, malalties i fins i tot la mort apareixien sovint en els arguments de la sèrie, amb una naturalitat tan directa que no deixava mai de sorprendre que en una comèdia es pogués parlar tan obertament d’aquests assumptes.

Això va continuar igual en la segona temporada, però en la tercera hi ha hagut alguns canvis destacables dels quals val la pena parlar. Per començar, en alguns episodis no hi ha cap monòleg del protagonista, i es troben a faltar perquè sovint són els fragments més divertits (i políticament incorrectes) de la sèrie. Per altra banda, i malgrat que els guions continuen sent tan brillants com sempre, en certs moments d’aquest tercer lliurament s’han introduït uns elements dramàtics fins ara desconeguts i que, personalment, no m’han acabat de convèncer. L’episodi final, per exemple, és bastant malenconiós i depriment, i ens demostra un cop més que a Louie et pots trobar amb qualsevol cosa.

Igualment, si fins ara estàvem acostumats a que la sèrie fos una successió de segments i trames sense massa relació entre sí, en aquest cas hem vist històries que comprenen uns quants episodis, com per exemple els tres on el director de la CBS li planteja a en Louie la possibilitat de substituir el mític David Letterman en el seu famós late show televisiu. En aquests episodis, a més, podem gaudir d’uns quants cameos molt destacats, com ara el d’un malhumorat David Lynch, el del cèlebre presentador Jay Leno i un de molt breu a càrrec del gran Jerry Seinfeld, un altre candidat a substituir Letterman a la ficció. Però no són els únics: al llarg de la temporada també hem pogut veure, entre altres, a F. Murray Abraham (interpretant a un oncle d’en Louie), a Chloë Sevigny (una llibretera bastant desequilibrada, com el 90% de les dones que surten a la sèrie) o al malaguanyat Robin Williams (un antic amic d’en Louie). Sens dubte, la presència de tants famosos és un clar indicador que tant la sèrie com el seu creador gaudeixen ara mateix d’un notable prestigi a la televisió americana.

En resum, aquesta tercera temporada m’ha deixat bastant descol·locat i ha suposat un notable gir per a la sèrie, tant pel que fa al plantejament (amb una continuïtat en molts episodis que no havíem vist fins ara) com al gènere (ara mateix no se sap si és una comèdia, un drama o una barreja d’ambdós). En Louis C.K. és l’amo absolut de la seva sèrie (creador, productor, director, guionista i actor principal), fa amb ella el que vol i aconsegueix que cada vegada que la veiem no tinguem ni idea de per on aniran els trets. Sens dubte, se li ha de reconèixer al seu autor una enorme capacitat per sorprendre i per oblidar-se de tòpics i convencionalismes televisius. Segurament es tracta de fer un canvi de xip i acceptar que el que va començar com una de les millors comèdies del panorama televisiu ara ja no és una comèdia, o no exclusivament. Què ens oferiran les properes temporades és una cosa que, ara mateix, només sap en Louis.