dimarts, 21 de juliol de 2015

La dura vida del secundari


Si seguiu més o menys habitualment aquest bloc, m’haureu sentit a parlar més d’una vegada del còmic britànic Ricky Gervais, per mi un dels guionistes i creadors més destacats dels últims anys. Per algun motiu que ara no puc recordar, m’adono que no he parlat mai de Extras, la sèrie que va crear després de la seva obra mestra The Office i abans de la també molt destacable Life’s Too Short. Ara és el moment de reparar aquest oblit.

Extras, com el seu nom indica, ens parla dels actors secundaris (o extres) que treballen al teatre o als platós de cinema i de televisió. Gervais dóna vida a l’Andy Millman, un actor que lluita aferrissadament per aconseguir algun paper destacat (encara que només sigui una línia de diàleg), però no acaba d’aconseguir-ho mai malgrat que ell està convençut que té talent de sobres. Es passa les hores de rodatge vagarejant pels platós amb la Maggie, la seva millor amiga i també eterna actriu secundària, intentant fer amistat amb les estrelles de la pel·lícula per veure si pot aconseguir progressar en la seva frustrant carrera.


Els que ja hàgiu vist alguna altra de les produccions de Ricky Gervais, sabreu que el seu estil de comèdia és tan peculiar que sovint dubtem fins i tot si qualificar-la com a tal. Les situacions en què es troben els seus personatges, malgrat que ens diverteixen, contenen també molts elements que ens generen incomoditat o fins i tot vergonya aliena. Extras no és cap excepció, tot i que no arriba als extrems de patetisme de The Office ni a les gairebé humiliants escenes que patia el pobre Warwick Davis a Life’s Too Short. Curiosament, a Extras moltes de les escenes incòmodes no les protagonitza el propi Gervais, sinó els famosos que apareixen a cada episodi: Ben Stiller, Kate Winslet, Samuel L. Jackson, Orlando Bloom o David Bowie són només algunes de les estrelles convidades que s’interpreten a si mateixes, exagerant (no sabem fins a quin punt) alguns dels trets menys agradables de la seva personalitat i mostrant-se sovint com uns autèntics cretins insuportables i egocèntrics.


Malgrat que segurament no gaudeix de la fama de les seves altres creacions, Ricky Gervais i el seu inseparable col·laborador Stephen Merchant aconsegueixen una vegada més crear una sèrie meravellosa (Globus d’Or 2008 a la millor comèdia), una gran sàtira sobre la indústria de l’entreteniment que barreja diferents gèneres fins arribar a una combinació diferent a qualsevol altra cosa que puguem veure, amb la personalitat pròpia i exclusiva que només tenen les creacions d’aquest autèntic geni de l’humor incòmode.


2 comentaris:

  1. Vaig veure només el primer capítol perquè em va semblar un tipus de sèrie molt original, però no em va acabar d'enganxar. De fet, tampoc vaig decidir que la deixaria de veure, però el cas es que ja no l'he vist més.... Ara em mataràs, però haig de dir que el tipus de humor de The Office no em va agradar, tot i que estic parlant que vaig veure la versió americana, ja se que la bona es la britànica, però fet i fet no deu haver-hi tanta diferència, no? De fet, ara estic veient la segona de Parks & Recreation, que segueix el mateix estil de fals documental on els personatges son patètics i tampoc m'està fent el pes. En la seva defensa haig de dir que els monolegs i presentacions que he vist d'en Gervais m'han agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un tipus d'humor especial, o hi entres o no. De matar-te res home, qüestió de gustos!

      Elimina