La davallada de “True Detective”

Era d’esperar que després de l’èxit de la primera temporada de True Detective les expectatives estiguessin a dalt de tot en el moment de l’estrena de la segona. Les coses, però, van començar a torçar-se ja abans de començar quan vam saber que el director i el guionista (Cary Fukunaga i Nic Pizzolatto) s’havien barallat, i que els nous episodis els dirigirien diferents persones en comptes d’una sola. No sabem fins a quin punt això ha influït en el resultat final, però el que sí està clar és que no ha estat ni molt menys tan satisfactori.

La trama principal d’aquest segon lliurament de la sèrie és l’assassinat d’un important funcionari municipal a la fictícia localitat californiana de Vinci (inspirada en el municipi real de Vernon, famós per la seva corrupció política). La posterior investigació revela que l’home estava implicat en uns quants assumptes foscos que van des de la corrupció urbanística fins a la prostitució, a més de la seva implicació econòmica amb un ex mafiós local que intenta reciclar-se i començar a portar una vida allunyada del món delictiu. Com es pot veure, no es pot dir precisament que es tracti d’un punt de partida massa original ni que tingui molts punts d’interès per captar la nostra atenció.

Un altre dels problemes que presenta aquesta segona temporada és el repartiment del protagonisme entre massa personatges, un fet que no li fa cap favor a la sèrie. Si a això hi afegim unes decisions de càsting com a mínim discutibles, el resultat també deixa bastant que desitjar. Els responsables de la sèrie van encertar plenament amb Woody Harrelson i Matthew McConaughey a la primera temporada, però l’elecció de Vince Vaughn per interpretar a un mafiós penedit que no pot desfer-se del seu passat ha estat un error absolut: el paper de dolent li va gros i no resulta en absolut creïble que pugui imposar temor i respecte a ningú. Pel que fa als altres protagonistes, en Taylor Kitsch es mostra totalment inexpressiu i amb una perenne cara de solemnitat encara que la situació no ho demani, i la Rachel McAdams intenta fer-nos oblidar els seus papers anteriors en comedietes romàntiques intranscendents amb un personatge tremendament turmentat (com tots els altres, de fet), i en certs moments ho aconsegueix, però aquell posat de preocupació permanent acaba cansant. L’únic que sembla estar en la seva salsa és en Colin Farrell, tot i que tampoc es pot considerar un perfil original: el típic policia corrupte, perdedor, divorciat, alcohòlic, drogoaddicte i sense cap il·lusió a la vida.

Si no fos perquè em costa molt deixar de mirar una sèrie quan ja l’he començada, al tercer o quart episodi ho hagués deixat córrer perquè sovint em venia just de no adormir-me. La major part d’aquesta temporada ha estat avorrida i mancada d’interès, amb un guió enrevessat i difícil de seguir, uns diàlegs (i monòlegs) allargats i poc interessants, i uns personatges que responen a uns estereotips tan vistos, i amb uns problemes tan típics i tòpics, que no podem connectar amb ells ni sentir cap mena d’empatia. La sensació és que tot el que passa ja ho hem vist abans, i no hi ha sorpreses destacables ni girs argumentals dignes de menció. Cal dir, això sí, que almenys la trama s’acaba tancant d’una manera prou satisfactòria, tot i que en cap cas sorprenent. La sensació general, però, és de considerable decepció després de les sensacions que ens havia deixat la sèrie en la seva estrena.