dilluns, 21 de setembre de 2015

Escac al sistema


En el món de la televisió, com en la vida mateixa, a vegades et trobes amb sorpreses gairebé inexplicables. Si algú ens hagués dit que una sèrie creada per un canal semidesconegut com USA Network, semiprotagonitzada per un actor com Christian Slater (que acumula fracàs rere fracàs) i creada per un semidebutant com Sam Esmail, seria una de les produccions més destacades dels últims mesos, segurament no ens ho haguéssim cregut. I malgrat això, Mr. Robot ho ha aconseguit.

La sèrie ens explica la vida de l’Elliot Alderson, un noi de Nova York que és un geni de la informàtica i que treballa com a especialista a Allsafe, una empresa de seguretat cibernètica. L’Elliot és una persona solitària i amb una personalitat marcada per uns problemes psíquics que li impedeixen establir qualsevol mena de relació social (excepte amb l’Angela, una amiga de la infantesa, i amb la Shayla, una veïna per la qual se sent atret), agreujats a més per la seva addicció a la morfina. En el seu temps lliure, l’Elliot aprofita les seves habilitats per entrar als ordinadors de la gent, descobrir-ne els secrets i denunciar-los a la policia (com en la magistral escena inicial de l’episodi pilot, on descobreix que un important empresari és un pederasta). Un bon dia coneix a un rebel anarquista que es fa dir “Mr. Robot” i que, junt amb una colla de hackers, ha fundat una petita societat secreta anomenada “fsociety” que lluita contra el sistema capitalista i pretén enderrocar E Corp, una de les principals corporacions empresarials del planeta... i que és la principal clienta d’Allsafe.


A mig camí entre el thriller cibernètic i la denúncia social, la sèrie es pot mirar des de diverses perspectives perquè toca molts temes i molt variats, i cada espectador la pot seguir des d’un nivell de lectura propi: la impunitat de les grans corporacions empresarials, la seguretat informàtica, la suposada intimitat i privacitat de les xarxes socials, l’aïllament social que pateixen moltes persones, etc. Se’ns plantegen també molts dubtes i preguntes, com ara què passaria al món real si algú fes el que fan els hackers de la sèrie, si es faria justícia amb les multinacionals que dominen el planeta, si el remei seria pitjor que la malaltia...

(A partir d’aquí, detalls CLAUS de la primera temporada)

Els problemes mentals de l’Elliot són un dels principals fils conductors de tota la trama de la sèrie, amb una veu en off molt present que es dirigeix directament a l’espectador i ens explica què passa per la seva pertorbada ment. La cosa arriba fins el punt d’inventar-se mentalment algú que no existeix: el seu pare, mort fa anys i que és ni més ni menys que el mateix Mr. Robot. Els espectadors hem estat enganyats durant bona part de la sèrie (la invenció mental es descobreix al penúltim episodi), però és un engany difícil d’acceptar. Que ens enganyin amb un personatge inexistent, fruit de problemes mentals (El club de la lucha) o fins i tot de fenòmens sobrenaturals (El sexto sentido), no és una cosa nova. Però per poder acceptar aquest engany, s’han de seguir unes “normes” que a la sèrie no se segueixen. Si en Mr. Robot i l’Elliot són la mateixa persona, no pot ser que ambdós interactuïn simultàniament amb altres personatges, que es barallin entre ells, que veiem en Mr. Robot sense que l’Elliot hi sigui present (com la reunió en el cotxe amb en Tyrell Wellick), o que cap membre de fsociety s’estranyi de veure l’Elliot parlant sol. Si a El sexto sentido ens quedàvem atònits perquè ens havien marcat un gol per l’escaire (però tot quadrava si tornaves a mirar la pel·lícula), a Mr. Robot ens quedem amb la sensació que ens han enganyat amb males arts.


Malgrat això, i altres petits impediments com el llenguatge tecnològic o la confusió que sovint ens genera el peculiar estat mental del protagonista (amb menció especial pel quart episodi, on a més pateix la síndrome d’abstinència de la morfina), Mr. Robot és una producció ben ambientada, misteriosa, inquietant i amb atractius més que suficients per mantenir-nos davant de la pantalla. Ja s’està preparant la segona temporada, i pel que es pot deduir de les escenes finals de la primera sembla que el que hem vist només és la punta de l’iceberg: aquella misteriosa reunió de l’amo d’E Corp amb el poderós hacker Whiterose (col·laborador en l’atac perpetrat per fsociety) obre uns interrogants que serà interessant desxifrar. Haig de dir que dubto que la sèrie tingui potencial com per allargar-la massa en el temps, però veurem com ho han resolt els guionistes.


2 comentaris:

  1. Porto unes quantes recomanacions d'aquesta sèrie apuntada, i ja estic a punt a punt a punt d'estar convençut per començar a mirar-la, em falta alguna recomanació extra més que em farà fer el pas definitiu i ja està.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desconec els teus gustos, però la sèrie té prou elements com per agradar a molta gent. Prova-ho!

      Elimina