El tsar de la cocaïna

Sempre m’havia estranyat que no existís una sèrie com Déu mana sobre Pablo Escobar (el serial colombià El patrón del mal no entraria dins d’aquesta categoria), sens dubte el narcotraficant més famós de la història, un personatge gairebé mitològic i una figura fascinant, si és que es pot qualificar amb aquest adjectiu a algú amb aquesta “feina”. Aquesta mancança s’ha vist resolta per fi gràcies a Narcos, una de les últimes produccions de la puixant plataforma Netflix.

El principal problema d’una sèrie sobre un personatge tan famós és que (si ens interessa el tema i ens hem preocupat de buscar informació) ja coneixem de sobres el final de la història, i també algunes de les coses que ens explicaran. Però lògicament tampoc ho sabem tot, i així serem testimonis de l’ascensió d’Escobar des que era un petit contrabandista de tabac i lladre de cotxes fins que algú el va introduir en el món de la cocaïna i va veure que allà hi havia molt més futur (i diners): un producte barat, fàcil d’elaborar i amb un marge de beneficis difícilment superable. A partir d’aquí, i mitjançant aliances, assassinats, suborns i corrupció, el progrés del negoci ja va ser imparable fins que Escobar es va convertir en un dels homes més poderosos i temuts de l’Amèrica Llatina, el criminal més buscat del món a principis dels anys 90 i una de les principals fortunes del planeta, que va tractar de tu a tu el govern del seu país.

La història està explicada des del punt de vista d’Steve Murphy, un agent de la DEA (l’agència antidrogues nord-americana) que va ser enviat a Colòmbia amb la missió de capturar el cap del famós càrtel de Medellín. A la sèrie s’intercalen imatges de l’època que ens recorden que la història que estem veient és real, malgrat que a vegades sembli el producte de la imaginació desbordada d’un guionista dement. Igual que passa amb les històries sobre la màfia o la guerra, el que veiem en pantalla exerceix sobre nosaltres una atracció malsana i sovint incomprensible, que fa que no puguem desenganxar els ulls de la pantalla en cap moment. L’ambientació i la posada en escena són impecables, i les actuacions també hi ajuden. Wagner Moura interpreta de manera convincent un paper tan difícil com el de Pablo Escobar, un personatge contradictori que tant podia ser extremadament amable, educat i generós amb la gent pobra del seu país, com mostrar-se despietat i sense escrúpols quan es tractava d’esborrar del mapa a qualsevol que pogués representar algun obstacle pels seus negocis. La seva actuació és tan convincent que fins i tot podem perdonar als encarregats del càsting que hagin triat algú amb un accent castellà tan pobre (ell és brasiler, i va aprendre l’idioma en un temps rècord).

En definitiva, Narcos ha vingut a cobrir un buit que els aficionats a aquesta temàtica teníem des de fa anys. Una producció impecable, amb un ritme perfecte i un guió que compta amb l’avantatge que la història ja està escrita perquè és real, i de la qual només ens cal preguntar-nos si no s’ha quedat curta en el que ens explica (ja sabem que la realitat sempre supera la ficció). A nivell personal, ja estic comptant els dies que falten per a l’estrena de la segona temporada.