La matança de Sioux Falls

Si heu vist la primera temporada de Fargo, potser recordareu una escena en la qual en Lou Solverson (l’amo del restaurant) parla amb la seva filla (la Molly, l’agent de policia protagonista) sobre el cas que està investigant, i li diu que no recordava res igual des de 1979, una època en la que ell mateix era policia i es va encarregar d’un cas tan bèstia que, si amuntegaves els cadàvers, arribaven fins a una alçada de dos pisos.

Doncs precisament la segona temporada tracta d’aquest cas. Els protagonistes són dues organitzacions mafioses, la família Gerhardt (de Fargo) i un sindicat de Kansas City que vol controlar els negocis dels primers. El més jove dels tres fills Gerhardt es veu involucrat en un triple homicidi en un petit restaurant, i quan fuig és atropellat accidentalment per la Peggy Blumquist, una perruquera del poble. Amb l’ajuda del seu marit Ed (entre tots dos no en fan un), intentaran desfer-se del cadàver sense tenir ni idea de qui és. Lògicament, els seus germans comencen a buscar-lo intrigats per la seva absència, sense oblidar-se de la guerra entre famílies que cada vegada es fa més inevitable. En Lou Solverson i el seu sogre (també policia), mentrestant, intentaran aclarir les connexions entre els dos casos.

Si la primera temporada de Fargo va ser una de les principals sorpreses de l’any, la segona no només no es queda enrere, sinó que ens ha ofert una colla d’episodis encara més intensos i amb més matisos. Tot i que al principi es troba a faltar una mica la maligna (però atractiva) presència del terrible criminal interpretat per en Billy Bob Thornton, ben aviat ens sentim immersos en la nova trama i atrets pels nous personatges, potser no tan magnètics però igualment carismàtics i potents: la família mafiosa Gerhardt (especialment en Dodd, el malèfic germà gran), l’indi Hanzee que els hi fa de servent (incansable, implacable i mortífer com un Terminator quan empaita algú), en Mike Milligan (tan bon orador com assassí) sempre acompanyat dels dos bessons barbuts (muts però infal·libles amb l’escopeta), etc. Sovint podrem seguir les accions dels diversos personatges a la vegada gràcies al simple però efectiu recurs de la pantalla dividida, i tot plegat acompanyat per una banda sonora excepcional i perfectament integrada dins de l’acció, amb temes (entre molts altres) de Fleetwood Mac, Creedence Clearwater Revival, Jethro Tull o Black Sabbath.

Deixant de banda la trama principal, la sèrie també toca una gran quantitat de temes encara que sigui de manera tangencial. Per exemple, podem veure el rebuig racista que pateix en Hanzee malgrat ser un heroi condecorat de la guerra del Vietnam (un fet habitual a Estats Units en aquella època), o el xoc d’ideologies entre homes i dones, plasmat perfectament en la diferència de criteris entre la matriarca dels Gerhardt i els seus fills, o encara més en la conversa que tenen la Peggy (idealista i feminista) amb en Lou (un home dels d’abans) durant el trajecte en cotxe que fan per tancar la temporada. Un episodi final tranquil i reflexiu, després dels brutals fets del penúltim (sens dubte el punt àlgid d’aquest segon lliurament), i que permet explorar millor als personatges i conèixer alguns detalls de la seva personalitat que fins ara no havíem pogut saber, més que res perquè prou feina tenien amb mantenir-se vius.

No deixa de ser curiós com Fargo contradiu, una vegada i una altra, a tots els que li auguren repetidament un fracàs. De la mateixa manera que quan es va estrenar la sèrie molts deien que el que havia funcionat al cinema no funcionaria a la televisió, la segona temporada ha fet callar als que dubtaven (potser influïts per casos com el de True Detective) sobre si estaria a l’alçada de la primera. Ara que ja ha estat renovada per a una tercera temporada (amb estrena prevista per a la primavera de 2017), segur que no faltarà qui plantejarà novament el dubte sobre si mantindrà el nivell. De moment, els precedents no poden ser més favorables.