dimarts, 27 de desembre del 2016

Uns robots molt humans


Un cop vista Westworld (la pel·lícula) tenia ganes de veure Westworld (la sèrie), i més quan vaig saber que l’encarregada de portar-la a la petita pantalla seria la totpoderosa HBO. La bona idea inicial, el pressupost de 100 milions de dòlars i el fet de tenir moltes més hores per desenvolupar la història feien que tot plegat resultés molt atractiu. Els resultats finals, no obstant, han estat irregulars.

El punt de partida de la sèrie és el mateix que el del film: una mena de parc d’atraccions que recrea el salvatge oest americà, poblat per uns robots tan similars als humans que pràcticament es fa impossible distingir uns dels altres. Els adinerats visitants del parc poden passejar-se per allà on vulguin, establir converses amb els robots, barallar-s’hi, tenir-hi relacions sexuals (consentides o no) i fins i tot matar-los. Els androides, en canvi, estan programats per tal que no puguin fer mal als usuaris. Quan un d’ells mor o queda molt malferit, els encarregats del parc el retiren, el reparen, li esborren la memòria i torna a començar el seu paper dins d’aquest món artificial. Els problemes comencen quan la memòria d’alguns robots no queda del tot ben eliminada i comencen a tenir records del seu passat, ja sigui interpretant el personatge actual o algun altre, i a relacionar aquests records amb la seva “vida” actual.


Aquest punt de partida, que sens dubte és interessant per a tots els amants de la ciència-ficció, es veu llastat per un desenvolupament lent, repetitiu i a vegades massa confús. La sensació general és que hi ha molts episodis “de farciment” i que, pel que se’ns vol explicar, n’hi hagués hagut ben bé prou amb la meitat. És veritat que quan acaba la temporada s’aclareixen algunes de les confusions, com ara quan coneixem les identitats d’en Bernard i del misteriós “home de negre”, o quan finalment ens adonem que el que semblava una narració lineal en realitat s’estava produint en moments temporals diferents, però tot i així ens queda el regust que, per arribar fins aquí, ens hem hagut d’empassar alguns episodis bastant pesats i on la història amb prou feines avançava.


A més, la sèrie sembla oblidar-se que els androides estan creats amb la finalitat de distreure els visitants del parc, per la qual cosa cal entendre que les seves accions (i interaccions) només tenen sentit si per allà al mig hi ha un humà que ho pugui veure i participar-hi. Costa molt d’acceptar que sovint l’acció estigui centrada en androides interactuant entre sí, com si fossin persones reals amb una vida pròpia. Quin sentit té, per exemple, que veiem la Dolores com s’aixeca del llit cada matí i dóna el bon dia al seu pare abans de començar a fer les feines de casa? O les innombrables converses que tenen els androides entre sí, sense que tinguin res a veure amb el paper que teòricament juguen dins del parc? Segurament els creadors ens respondrien que això ajuda els robots a formar el seu caràcter i el rol que han de desenvolupar, però personalment aquest aspecte ha fet que sovint em costés entrar en la història.


En el sentit positiu, destaquen una cuidada posada en escena amb uns escenaris espectaculars i uns treballats efectes especials (el procés de creació dels robots és especialment destacable), així com unes bones interpretacions en general, on destaquen per sobre de tots Evan Rachel Wood (un dels robots més atractius que he vist últimament), Ed Harris (encarnant un “tipus dur” fet a la seva mida) i Anthony Hopkins (sens dubte un gran de la interpretació, tot i que aquí més d’una vegada sembla anar amb el pilot automàtic). La sèrie també planteja uns quants debats interessants a nivell filosòfic sobre els límits de l’entreteniment (un parc temàtic on pots violar i matar, encara que sigui a màquines), la humanitat (és ètic matar un robot?) i la consciència. I és que, si les màquines “recorden” el seu passat, el relacionen amb el present i això les fa patir, en realitat no són pràcticament igual que nosaltres?


En definitiva, i a pesar que sens dubte hi ha aspectes interessants i destacables, ara mateix el regust que em deixa la sèrie és més amarg que no pas dolç. Els seus creadors han manifestat que aquesta primera temporada s’ha d’entendre com un pròleg, i que a partir d’ara començarà el que és bo. Esperarem, doncs, que es redueixin al mínim les estones d’avorriment, que almenys en el meu cas han estat a punt, més d’una vegada, de fer-me deixar la sèrie a la meitat.


2 comentaris:

  1. Divendres apareixerà la meva opinió de la sèrie en el blog, però ja t’avanço en què coincidim en diversos punts. En la tònica general diré que m’ha agradat més que tu, tot i que també identifico tots els punts negatius que té la sèrie, però sóc molt amant de la ciència ficció i el tema dels robots ja em tenia guanyat des d’un principi encara que siguin tan poc robots en el fons. Les interpretacions dels grans actors ajuden a que malgrat la trama pugui ser lenta la cosa estigui bé, Ed Harris fent de dolent es el millor què hi ha! Per a més informació divendres 10 a Pons’s Blog ;)

    ResponElimina
  2. A mi també m'agrada la ciència-ficció, tot i que segurament no tant com a tu, però "Westworld" no m'ha acabat de guanyar.

    ResponElimina