dissabte, 31 de desembre de 2016

Resum seriòfil del 2016

Tal i com vinc fent des que vaig iniciar aquest bloc, quan s’acaba l’any faig una mica de balanç (totalment personal i subjectiu) del que ha estat la temporada televisiva. No és una llista del millor i el pitjor, entre altres coses perquè ni tan sols totes les sèries esmentades són d’aquest any. Simplement es tracta d’un repàs, sense cap ordre que no sigui l’alfabètic, del que he vist durant el 2016. Si teniu curiositat per veure tot l’article, només heu de fer clic al títol. Som-hi?

Black Mirror: sis nous episodis que ens fan plantejar com serà el nostre futur si no som capaços de controlar una mica els avenços tecnològics. Un futur que espanta no només pel que pot arribar a ser, sinó perquè sovint ja s’assembla massa al present. Temporada més irregular que les anteriors, però amb moments brillants com sempre.

Californication: David Duchovny s’oblida totalment del seu famós personatge a Expedient X i dóna vida a un escriptor en hores baixes que intenta oblidar el fracàs del seu matrimoni amb bones dosis d’alcohol, drogues i sexe. Una sèrie més profunda del que pot semblar i molt, molt entretinguda.

Game of Thrones: el lliurament anual de la sèrie més exitosa del moment ens ha deixat dos dels millors episodis de la seva història, la ja mítica Batalla dels Bastards i un últim episodi amb tants moments per recordar que es fa difícil pensar en un altre del seu nivell. L’excel·lència d’aquests dos és tanta que gairebé fa que ens oblidem d’altres trames molt més fluixes. Ara sí que arriba l’hivern?

Narcos: segona temporada del repàs de la vida de Pablo Escobar, el narcotraficant més famós de la història i un personatge ple de llums i ombres, generós i caritatiu amb els pobres i implacable i despietat amb els enemics. Sens dubte una de les sèries de l’any, amb un nivell de qualitat i d’entreteniment com molt poques.

Shokuzai: l’assassinat d’una nena marcarà per sempre la vida de quatre amigues seves que van ser testimonis del crim, però que diuen no recordar res. Plantejament interessant, però desenvolupament feixuc i fins i tot avorrit. Una llàstima.

State of Play: dos fets aparentment sense cap relació (la mort d’una jove ajudant d’un parlamentari i l’assassinat d’un noi aparentment per un tema de drogues) provoquen una profunda investigació per part d’un diari, que acaba desvelant una trama de corrupció política i infidelitats matrimonials que amenaça les més altes esferes del parlament britànic. Un altre notable exemple de mini sèrie britànica curta, concisa, ben explicada i resolta.

Stranger Things: un homenatge gens dissimulat a nombroses pel·lícules dels anys 80, que s’ha convertit en una de les sèries de l’any gràcies, en bona part, a l’actual onada nostàlgica. Si oblidem les entranyables referències que van marcar la nostra joventut sincerament tampoc n’hi ha per tant, però almenys és entretinguda.

The Girlfriend Experience: el dia a dia d’una jove estudiant de dret que combina els estudis amb la prostitució de luxe, amb tots els problemes i maldecaps que això comporta, em va deixar tan fred com la pel·lícula en què es basa. La sèrie està ben feta, molt ben interpretada i és evident el seu alt nivell de producció, però en cap moment vaig connectar amb la gèlida protagonista, ni m’importava massa el que li pogués passar.

The Shadow Line: la mort d’un poderós narcotraficant posa en marxa una investigació policial per aclarir-ne els motius, que també volen ser esbrinats pels socis i enemics de l’assassinat. Com era d’esperar, uns i altres tenen força coses a amagar, en especial el cos policial. Notable exemple de mini sèrie britànica molt ben feta i interpretada.

Twin Peaks: potser la sèrie de televisió més mítica de la història, la que va marcar el moment en què tothom es va adonar que a la petita pantalla també es podien fer produccions com les del cinema. Excel·lent fins el moment en què es descobreix l’assassí de la Laura Palmer, molt més irregular a partir d’aquest punt, sense Twin Peaks segurament no existiria l’actual edat d’or de la televisió.

Westworld: un parc temàtic que recrea l’oest americà habitat per robots que comencen a adquirir una consciència gairebé humana és l’argument d’aquesta història de màquines rebel·lant-se contra persones. Plantejament interessant, posada en escena espectacular i intèrprets notables, però desenvolupament feixuc, lent i sovint massa confús.

A més d’aquestes sèries diguem-ne “noves”, aquest 2016 també he tingut temps per continuar veient episodis de sèries de les que ja he parlat anteriorment, o per revisar-ne d’altres que ja havia vist. Per exemple, recordo Curb Your Enthusiasm (una de les millors comèdies que he vist a la meva vida, protagonitzada pel genial Larry David -coautor també de la irrepetible Seinfeld-), The Big Bang Theory (que no és que evolucioni gaire, però em continua divertint) i The Sopranos (segurament la millor sèrie de la història). I també he començat a veure noves sèries de les quals parlaré ben aviat: la mítica La dimensió desconeguda (un autèntic clàssic de la ciència-ficció i el terror), Carnivàle (una petita joia semioblidada que explica les aventures dels integrants d’una fira ambulant als anys 30), The Young Pope (una curiosa producció sobre el papat del fictici Pius XIII) i The Night Of (amb un tema vist mil vegades, però tot i així molt destacable).

Salut, bon any 2017 i bones sèries a tothom!

3 comentaris:

  1. Totalment d'acord amb Joc de Trons (de fet jo en sóc tan fan que ni tan sols la palla em molesta), Narcos i Black Mirror.

    Stranger Things no em va convèncer massa, entretinguda lo just, serà que no aguanto les sèries amb nens. Twin Peaks es curiosa e interessant fins que es descobreix l'assassí, després es una paranoia amb cap sentit allargada no se sap perquè. Big Bang també la miro sense saber ben bé perquè però no la vull deixar. The Sopranos es molt bona, però hi ha capítols una mica lents, sobretot al principi costa d'enganxar-te, però cap al final et sents de la família.

    De les que no en parlo es que no les he vist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que coincidim en molts gustos, doncs. De tota manera, repeteixo que no és una llista de "millor i pitjor", simplement un resum del que he vist aquest any passat.

      Elimina
  2. Pons, es la primera vegada que coincideixo amb tú.

    ResponElimina