Una nit que canvia una vida

Com a bon aficionat a les sèries, una de les coses que agraeixo més és que siguin originals i no una simple repetició de coses que ja he vist anteriorment. Però també n’hi ha algunes que, malgrat que la trama em resulta més que familiar, estan tan ben fetes que no només no m’importa, sinó que les acabo gaudint al 100%. L’últim exemple ha estat The Night Of, mini sèrie de 8 episodis basada en la producció britànica Criminal Justice.

L’argument, com diem, no optarà precisament a cap premi per la seva originalitat. Una nit, un jove agafa el taxi del seu pare per anar a una festa, però acaba recollint una desconeguda amb la que acaba al llit, prèvia consumició de drogues i alcohol. Quan es desperta, descobreix que la noia ha estat brutalment assassinada i fuig corrent del lloc dels fets, però deixa tota una sèrie de proves que l’incriminen. Després de ser detingut per una simple infracció de trànsit, la policia lliga caps i el consideren sospitós. A partir d’aquí, tots els esforços del noi aniran encaminats a demostrar la seva innocència per lliurar-se de la presó, però el problema és que no recorda res del que va passar la fatídica nit. A més, també haurà de lluitar amb els prejudicis racials (per l’origen paquistanès de la seva família, tot i que ell és nascut a Estats Units) i religiosos, ja que són musulmans. Bona part de les seves esperances recauen en l’advocat John Stone, acostumat a defensar petits delinqüents i prostitutes i que, per un cop de sort, sembla que finalment tindrà l’oportunitat d’encarregar-se d’un cas amb cara i ulls.

Amb aquest plantejament, la veritat és que semblava difícil captar l’atenció dels aficionats a les sèries. Però ho ha aconseguit. I és que, malgrat parlar-nos de coses que estem farts de veure, segurament mai fins ara no les havíem vist així. Per exemple, tot el procés de detenció i ingrés en presó preventiva de l’acusat, amb tota la burocràcia policial, les preguntes que han de respondre els detinguts, els escorcolls corporals, la primera compareixença davant del jutge i, en definitiva, el funcionament intern del sistema penal i judicial nord-americà, etc., se’ns explica d’una manera tan real i detallada que fa que una cosa que hem vist mil vegades ens sembli gairebé nova. I això és gràcies en bona part a Richard Price, escriptor i guionista (entre altres) de la mítica The Wire, al qual hem d’agrair els brillants diàlegs, els memorables personatges i un desenvolupament precís, molt ben explicat i ple d’un dramatisme i una tensió que ens enganxen des del primer episodi i ja no ens deixen fins a l’últim.

Un altre factor és, evidentment, l’elevadíssim nivell actoral. El jove Riz Ahmed està impecable en el seu paper de Nasir Khan, l’acusat que no recorda si és culpable o no i del qual serem testimonis dels canvis que experimentarà la seva personalitat, ja que passarà de ser un noi tímid i espantat a un intern més que flirteja amb les drogues, domina els codis de la presó i s’enfronta als altres presos. I què podem dir del gran John Turturro? Va arribar al paper gairebé per casualitat (tal com vam explicar fa uns mesos, primer havia de ser per al difunt James Gandolfini i després per a Robert De Niro) però ens ofereix una interpretació simplement perfecta d’un autèntic perdedor, un personatge patètic, divorciat, amb un fill al qual no veu mai i que l’evita, solitari, acostumat a veure el pitjor de la societat en els casos que defensa, i que, per si tot això fos poc, pateix un molest èczema als peus que li fa la vida impossible. Els secundaris també compleixen a la perfecció, i podem destacar Michael K. Williams en el paper d’en Freddy, un presoner amb molta influència que ajudarà en Nasir i al qual recordem com l’inimitable Omar Little de The Wire, i Bill Camp en el paper del detectiu Box, encarregat del cas i que a mesura que descobreix noves proves cada vegada dubtarà més de la culpabilitat d’en Nasir.

En definitiva, i gràcies a tots aquests factors, el que podria haver estat una sèrie més amb un argument intranscendent es converteix en una de les principals sorpreses del 2016 que acabem de deixar enrere. No és cap obra mestra ni serà recordada com una de les grans sèries de la història d’HBO, però és que tampoc ho pretén. Particularment, n’he tingut prou i de sobres per passar molt bones estones mirant-la. Si han de ser com aquesta, benvingudes siguin les repeticions d’arguments.