dilluns, 27 de febrer de 2017

El Papa revolucionari


Un Sant Pare jove i “increïblement atractiu” (en les seves pròpies paraules) es disposa a fer el seu primer parlament des del balcó de la plaça de Sant Pere del Vaticà, plena a vessar. Pius XIII comença fent un repàs del que l’Església ha oblidat i ell promet recuperar: l’ús d’anticonceptius, l’avortament, els matrimonis homosexuals, l’eutanàsia, el divorci, etc. La gent assisteix al discurs amb la boca oberta, tres cardenals es desmaien alhora i els altres miren a terra o bé es creuen mirades d’incredulitat i sorpresa. En aquell moment, el successor de Sant Pere es desperta al seu llit. Tot havia estat un somni, i els espectadors menys catòlics no podem evitar un sentiment de disgust, perquè ens adonem del joc que podria haver donat aquest personatge.


Perquè el nou Papa (interpretat de manera molt convincent pel britànic Jude Law) no serà ni molt menys tan progressista com en el seu somni. Ben al contrari, malgrat la seva joventut mostrarà un caràcter retrògrad i un concepte de Déu gairebé medieval, poc accessible i basat en la por i la foscor. No només s’oposarà frontalment als temes que havia aprovat mentre dormia, sinó a molts altres de ben establerts dins del protocol del seu càrrec: l’elecció de la seva assistenta personal, els seus hàbits alimentaris, el fet de no voler que es venguin objectes amb la seva imatge, etc. Tot plegat portarà un bon munt de maldecaps al Secretari d’Estat, el cardenal Voiello (excel·lent Silvio Orlando), un home sense escrúpols, acostumat a fer i desfer dins del Vaticà i que intentarà reconduir el comportament del nou i revolucionari bisbe de Roma.


Deixant de banda la història, The Young Pope destaca poderosament per la seva excel·lència visual. No cal ser cap expert per veure que el que aconsegueix Paolo Sorrentino és una cosa fora del normal. Els enquadraments, la utilització de la llum, la intensitat dels colors, la composició de les imatges, etc., fan que cada un dels plans de la sèrie sigui un autèntic plaer per a la vista. Els aficionats al cinema que hagin vist la premiada La gran belleza reconeixeran a l’instant aquest estil tan particular del realitzador italià, que ha mantingut en la seva primera incursió en el medi televisiu. Unes imatges poderoses que sovint van acompanyades d’una música que no quadra massa amb el que estem veient (música discotequera en una sèrie de temàtica religiosa?) i que descol·loca a l’espectador, però també ajuda a donar més força a la narració i a trencar inesperadament (gairebé de manera còmica) la solemnitat de certes escenes.


Malgrat la seva temàtica, no es pot dir ni molt menys que The Young Pope vagi dirigida a un públic exclusivament creient. Trobareu poques persones més anticlericals que jo i això no m’ha impedit gaudir-la, malgrat que la presència de la religió és constant. En canvi, sembla ser que al Vaticà no ha agradat massa i que els catòlics més recalcitrants l’han criticada sense miraments. Potser és perquè la sèrie humanitza la figura del summe Pontífex (al qual veiem fumant, jugant a billar, passejant pels jardins del Vaticà amb ulleres de sol o fent jocs malabars amb taronges) i ens presenta un home contradictori, ple de dubtes, amb freqüents crisis de fe i molt marcat pel fet d’haver estat abandonat pels seus pares quan era petit, un trauma que no ha superat i que, de fet, explica moltes de les seves radicals idees. Caldrà veure com l’hauran afectat els fets del final de la primera temporada, i si comportaran un canvi en la manera d’enfocar els seus actes. Per part meva, allà estaré per comentar-ho.



2 comentaris:

  1. Una altra sèrie que tinc en el punt de mira. Ets com jo però amb 3 mesos d’avantatge! De fet, ara et puc comentar l’entrada de Westworld

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, de fet això no és cap concurs ni cap cursa. Cadascú va fent al seu ritme i segons les seves preferències.

      Elimina