dimarts, 28 de març de 2017

Els primers anys d’Elisabet II


He de confessar que quan vaig començar a mirar The Crown, segurament encuriosit per veure si els nombrosos premis que havia rebut eren o no merescuts, tenia les meves reserves perquè em feia por (no sé ben bé per què) que la sèrie podia acabar derivant cap a una espècie de serial centrat bàsicament en explicar històries típiques de les revistes de xafarderies.

Res més lluny de la realitat, ja que estem parlant d’una sèrie bàsicament històrica i política que ens presenta les interioritats dels primers anys del regnat d’Elisabet II d’Anglaterra, les seves relacions amb el Parlament anglès i la seva lluita per mantenir un equilibri entre la seva vida personal i el poderós càrrec que ocupa. No només veurem els maldecaps que suposa ser la monarca d’un dels països més importants del món, sinó també a una noia (quan va arribar al tron tenia 26 anys) inexperta i insegura que haurà d’aprendre a ser reina deixant-se aconsellar per tots els que l’envolten.


Peter Morgan, creador de la sèrie i guionista també de la pel·lícula The Queen, ha disposat d’un pressupost elevadíssim (uns 100 milions de lliures, la sèrie més cara de la història de Netflix) i això es nota en la seva posada en escena i l’elegant factura, on destaquen poderosament aspectes com ara l’ambientació, les localitzacions i el vestuari. Les interpretacions també estan a l’alçada, especialment Claire Foy en el paper protagonista i, sobretot, un excepcional John Lithgow interpretant el mític Winston Churchill, primer ministre britànic durant els primers anys de regnat d’ Elisabet II i un dels polítics més carismàtics i influents del segle XX.


La primera temporada de The Crown comprèn des del casament de la reina amb Felip d'Edimburg (l’any 1947) fins la dimissió de Churchill com a primer ministre i el trencament de la relació que la princesa Margarida (germana de la monarca) mantenia amb l’oficial de la RAF Peter Townsend (el 1955), un home divorciat i pare de dos fills amb el que pretenia casar-se i que va suposar un dels primers escàndols de la família reial anglesa, a més d’un important conflicte personal entre ambdues germanes. A través de les històries aristocràtiques també serem testimonis de tots els canvis polítics i socials de la segona meitat del segle XX, no només a Gran Bretanya sinó també a Europa i al món. La intenció és que la sèrie duri sis temporades (de deu episodis cadascuna) i que expliqui tot el regnat de la monarca britànica, la més longeva de la història, canviant els actors cada dues temporades per adaptar-se a les diferents edats dels personatges.


Malgrat que la institució que representa no és precisament sant de la meva devoció, això no m’ha impedit gaudir de la sèrie (en un cas semblant al que em va passar amb l’Església). I és que, a nivell televisiu, seria absurd ignorar les innegables virtuts de The Crown. Com ja hem dit, els aspectes tècnics són impecables, igual que les interpretacions i la narració, i episodis com el dels quatre dies de boira tòxica que va patir Londres l’any 1952 o el de l’embòlia de Churchill estan entre els millors que he vist últimament. Una sèrie notable i gràcies a la qual he après una mica més d’història, que bona falta em fa.


2 comentaris:

  1. Veus, aquesta si que no, les sèries històriques em costen massa. Ja vaig fer un esforç i em vaig mirar John Adams, que no em va desagradar però... no més històriques en una temporada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, de fet jo diria que és més política que històrica. Tot i que t'entenc.

      Elimina