El futur que ens espera?

Fa poc més d’un mes parlàvem del primer episodi de Black Mirror, tan original i destacable que no em vaig poder estar de fer-ne un article abans fins i tot de veure els altres dos episodis de què consta aquesta mini sèrie britànica. Ara és el moment de tancar el cercle.


Episodi 2: 15 Million Merits (15 milions de Merits)

El segon lliurament de la sèrie ens presenta un escenari futurista on la gent viu en cubicles minúsculs, amb només un llit i quatre parets totalment cobertes de pantalles de TV. Per tal de generar l’energia necessària per a tanta electrònica, els habitants es veuen obligats a pedalar en bicicletes estàtiques; una activitat que alhora els permet guanyar “Merits”, la moneda d’aquest món irreal. Si tens prou Merits pots saltar-te la publicitat que apareix contínuament a les pantalles del teu cubicle, entremig d’actuacions musicals, programes d’humor i pornografia. En cap moment se’ns dóna una explicació de com s’ha arribat a aquesta situació desoladora, ni sabem qui hi ha al darrera de tot això.

L’única opció per escapar-se d’aquest món de semi esclavitud és guanyar 15 milions de Merits i comprar la teva participació a Hot Shot (paròdia dels concursos de talents tipus “Operación Triunfo” o “Factor X”) on, si et trien, pots gaudir d’una vida lleugerament millor. Però fins i tot aquí hi ha trampes, i el jurat del concurs et pot acabar triant per fer una activitat bastant diferent d’aquella a la que et presentaves.

El panorama que planteja aquest episodi és altament depriment, sense l’humor àcid que sol caracteritzar les creacions de Charlie Brooker. Els habitants d’aquest món hipertecnològic no tenen cap mena d’esperança de futur, només acabar formant part dels continguts que apareixen a les pantalles. I fins i tot així la vida no és massa millor: s’han de conformar amb una habitació una mica més gran i una visualització virtual d’un paisatge. Fins i tot els que mostren rebel·lia per com funciona el sistema, acaben domesticats, reciclats i formant part de la cadena d’entreteniment.

L’episodi ens planteja moltes qüestions interessants, com ara la pèrdua d’intimitat i de llibertat individual, o la repressió de la persona i el control absolut de la vida diària (impossible no pensar en el “Gran Germà” de la novel·la 1984, de George Orwell). Però també veiem com a molts dels habitants ja els hi va bé aquesta abstracció de la realitat, s’abandonen voluntàriament a l’entreteniment continu i no fan res per canviar la seva situació. La realitat virtual ha substituït les relacions personals, i si mai arriba a sorgir un mínim indici d’història d’amor, acaba absorbida pel sistema i formant part d’una roda infinita i desesperançada.

Episodi 3: The Entire History of You (Tota la teva història)

En aquest tercer i últim episodi serem testimonis d’un món futur on la gran majoria de les persones porten implantat un xip de memòria que grava tot el que fan, diuen i veuen. Aquests continguts es poden reproduir posteriorment en una pantalla de televisor o bé en els ulls de la pròpia persona, així com també rebobinar-los, tirar-los endavant o esborrar-los.

Veurem, per exemple, com el protagonista recorda una entrevista de feina, repassa en quines respostes creu que ha encertat i en quines ha fallat, o bé fa un zoom sobre les cares dels entrevistadors per intentar saber si els ha convençut o no. Però en el sopar posterior a l’entrevista, comença a sospitar que la seva parella li ha estat infidel amb un dels convidats. Aquesta sospita, que en el nostre món es quedaria aquí i segurament no podríem demostrar mai, gràcies al xip resulta bastant fàcil de solucionar: només cal demanar-li a la parella que “rebobini” el temps necessari, ens ensenyi les imatges i així sortim de dubtes. Però, i si la parella es nega a rebobinar? Aleshores la sospita es fa més gran, de fet gairebé es confirma. I si accepta rebobinar i es confirma que realment ens ha estat infidel? Doncs segurament, adéu a la parella. És a dir, que en qualsevol cas hi sortim perdent.

El nostre protagonista viu la seva vida en forma de recerca contínua i malaltissa de records: rebobina contínuament buscant detalls, amplia les imatges, llegeix els llavis de les converses de la seva dona, entra en una espiral paranoica i obsessiva que només el pot portar a l’autodestrucció. Val la pena el xip? Realment compensa no poder oblidar? Les possibilitats de l’invent són múltiples i variades, positives i negatives; com tot, depèn de l’ús que se’n faci. La sèrie ens en mostra només dues, però les seves aplicacions poden ser tantes que gairebé fa por pensar-hi.


Els tres episodis de Black Mirror són una de les propostes més atrevides, originals i entretingudes que hem pogut veure aquests últims mesos. Ens ofereixen una visió una mica (a vegades molt) alarmista del futur que ens pot esperar si el progrés tecnològic no s’atura. Ens mostra els riscos que pot suposar, la despersonalització de l’individu, l’excessiva dependència i influència de la tecnologia sobre les persones i les conseqüències que tot plegat pot tenir per a la nostra vida quotidiana. Ara mateix el panorama que ens presenta Charlie Brooker es veu molt llunyà, però... qui sap?