dimecres, 30 de maig de 2012

“The Wire”, per fi



Dins de les moltes assignatures pendents que tinc com a bon aficionat a les sèries, una de les principals era sens dubte The Wire (traduïda aquí com Bajo escucha), elogiada unànimement com una de les millors produccions televisives de la història. Això ha quedat solucionat, almenys en part, ara que he acabat de veure la primera temporada.

En aquest primer lliurament, The Wire ens presenta a dos grups de protagonistes: per una banda el departament de policia de Baltimore, i per l’altra una organització de tràfic de drogues dirigida per la família Barksdale. Al llarg d’aquests primers 13 episodis veurem tota la investigació policial que s’origina arrel de l’absolució d’un dels traficants, acusat d’assassinat, després que una testimoni clau canviï d’opinió en l’últim moment del judici, la qual cosa fa sospitar al detectiu Jimmy McNulty que algun membre dels Barksdale la deu haver intimidada.

Els dolents (en teoria)

A partir d’aquí, la sèrie alterna de manera contínua entre ambdós punts de vista, el policial i el criminal. Dins de la policia hi ha agents realment interessats a investigar el cas, mentre d’altres (especialment els superiors) ho consideren com una molèstia innecessària. I dins dels traficants, també n’hi ha que no veuen clar que aquest estil de vida sigui el més recomanable. Un dels principals encerts d’aquesta sèrie, crec jo, és que els personatges no són només “bons” o “dolents”, sinó que dins de cada grup hi ha caràcters, opinions i actituds per a tots els gustos.

Això, unit a la minuciositat amb què se’ns expliquen tots els detalls del cas, fa que The Wire sigui una de les sèries més reals que he pogut veure a la meva vida, potser la que més. El que en altres sèries se solucionaria en pocs minuts d’episodi, aquí potser tardarà tres dies a solucionar-se (com el permís per punxar un telèfon, per exemple). I això té dues cares: per una banda, l’acció és tan real que sovint sembla que estem veient un documental i no una sèrie (la qual cosa té un mèrit enorme), i els actors són tan bons que a vegades ni sembla que estiguin actuant. Però per l’altra, també he de dir amb la mà al cor que a mi no m’ha enganxat com esperava. Li reconec la seva enorme qualitat a nivell de concepció, direcció, guió, ambientació, qualitat actoral, etc.; però no puc dir que hagi tingut aquelles ganes de veure el següent episodi que sí que experimento amb altres sèries.

Els bons (o això sembla)

En qualsevol cas, abans d’emetre un judici general i segurament prematur, continuaré veient les altres quatre temporades de The Wire, moment en que podré fer un judici global i amb més coneixement de causa d’una sèrie que ha despertat l’admiració generalitzada de tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada