dissabte, 14 de juny de 2014

Tots érem joves


Tot i que sovint la critico per sectària, centralista i algunes coses més, la veritat és que si actualment sóc tan aficionat a les sèries és en bona part gràcies a TV3. Recordo que als primers anys de la seva existència, “la nostra” va emetre tot un seguit de sèries (especialment britàniques) que van despertar en mi un cuc que encara em dura. És impossible oblidar produccions com El show d’en Kenny Everett, 'Allo 'Allo!, L’escurçó negre, Hotel Fawlty o la que avui recordem, Els joves.

Les esbojarrades i surrealistes peripècies de quatre joves en edat universitària que compartien pis al Londres dels 80 van ser una novetat molt impactant pels espectadors de l’època, gens acostumats al nivell d’atreviment, violència (verbal i física) i desvergonyiment de què feien gala els seus protagonistes. I qui eren aquests quatre individus?

Mike (Christopher Ryan): tot i que sovint es comporta com si estigués amagant alguna cosa, segons els estàndards socials podríem dir que és el més normal dels quatre. És el líder natural del grup, i els altres tres el respecten bastant. Habitualment va ben vestit, està convençut que és més intel·ligent que els altres, i presumeix de lligar molt però en realitat (com la resta) la seva relació amb el sexe oposat és nul·la. De fet, comparteix llit amb una nina inflable. Estudia Dret, i suborna als professors per aprovar les assignatures.

Neil (Nigel Planer): el hippy de la colla, amb uns cabells llargs fins a les espatlles, pacifista, vegetarià, ecologista i amb unes teories tan revolucionàries i paranoiques com que dormir provoca càncer. Els altres l’ignoren i li fan fer sempre la neteja de la casa i el menjar, consistent en cereals i llenties (quan n’hi ha). Mai li reconeixen la feina feta, i només es recorden d’ell quan alguna cosa li surt malament. De caràcter depressiu i pessimista, està convençut que tothom l’odia.

Rick (Rik Mayall): un estudiant de sociologia anarquista, histèric, hipòcrita, radical i amb molt poc coneixement real de les teories polítiques que predica, que va adaptant segons més li convé. Gairebé en cada episodi criticava al govern de Margaret Thatcher. Escriu poesia i es considera a si mateix “el poeta del poble” i “el portaveu d’una generació”. És un gran fan del cantant Cliff Richard, al qual fa referència sovint. Tot i que ell es pensa que tothom l’admira, en realitat ningú el pot veure. Odia profundament en Neil.

Vyvyan (Adrian Edmondson): el punk del grup, vestit permanentment amb roba texana, cadenes, una cresta de color taronja i quatre estrelles metàl·liques clavades al front. Amb una personalitat clarament psicòpata, és sens dubte el personatge més violent dels quatre, amb en Rick com a principal (i habitual) víctima. En canvi, té una curiosa admiració per en Mike, al qual no ataca mai i sempre anomena “Michael”. Com a mascota té un hàmster anomenat “Brigada antidisturbis”, que sovint també és objecte de la seva ira.

Els quatre protagonistes sovint rebien la visita de membres de la família Balowski (tots ells interpretats per Alexei Sayle), especialment en Jerzei, que és el propietari de la casa i que està tan o més sonat que els llogaters. Els elements surrealistes també eren un tret comú de la sèrie (era habitual veure ninots animats parlant entre ells, ja fossin animals o objectes), sovint s’afegien trames secundàries sense cap relació amb la principal, i en onze dels dotze episodis hi havia una actuació musical, a la mateixa casa o al carrer.

Els joves (The Young Ones, en la seva versió original) va ajudar a que la comèdia alternativa arribés a la televisió (tots els seus intèrprets, menys en Christopher Ryan, provenien del circuit britànic de clubs de comèdia), i l’impacte que va provocar en l’audiència va ser tan gran que encara avui, trenta anys després, tothom qui la va veure recorda perfectament bona part dels seus gags i diàlegs. Aquesta setmana que ens ha deixat en Rik Mayall (que a més de protagonista també va ser-ne un dels creadors) m’ha semblat un bon moment per recordar una de les sèries que més va marcar la meva joventut, la dels protagonistes i la d’una televisió catalana que tot just feia les seves primeres passes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada