dissabte, 7 de febrer de 2015

El gran engany de “Lost”



Després de més de 10 anys de la seva estrena, torna a tocar parlar de Lost i del fenomen televisiu (i sobretot internàutic) que va suposar. Fa pocs dies que Nick Santora, guionista i productor de sèries com Prison Break, va manifestar en una entrevista que els guionistes de Lost (amics seus) no tenien ni idea de com acabar la sèrie. Així, tal qual. M’agradaria veure les cares dels milions de seguidors que van estar setmana rere setmana omplint blocs i fòrums d’Internet amb teories i discussions de tot tipus, buscant arguments per explicar els misteris, teoritzant sobre possibles significats d’aquesta o aquella incògnita, analitzant-ho tot i buscant explicacions religioses, metafísiques o vés a saber què. En definitiva, intentant explicar el que cada vegada era més inexplicable.

I tot s’ha de dir, el cert és que les dues primeres temporades van ser excel·lents i l’episodi pilot és segurament el millor que he vist mai. Però a mesura que la sèrie anava avançant, la cosa es va anar desmadrant i va arribar un punt que pràcticament cada setmana teníem un nou misteri, una nova incògnita per resoldre o un altre fet inexplicable per aclarir, tot plegat barrejant flashbacks, flashforwards, viatges en el temps i fins i tot desaparicions de l’illa. Els guionistes van oblidar que el suspens no s’aconsegueix simplement fent moltes preguntes, sinó que també s’han d’anar oferint respostes. I si no és així, la història acaba perdent l’interès.

El millor episodi pilot de la història?

Personalment (i no és per tirar-me floretes, perquè crec que era evident) va arribar un moment que vaig veure clar que els guionistes havien perdut el nord i que no sabien com tancar totes les portes que havien obert. Ara, finalment, els mateixos creadors m’han acabat donant la raó i han admès que ni tan sols es plantejaven aclarir els misteris que anaven explicant, sinó que simplement anaven introduint coses rares en la història, sense cap intenció de justificar-les. En altres paraules, que ens van estar venent fum (negre, per descomptat) durant sis anys.

Hi ha qui diu que el que importa no és aclarir tots els misteris, sinó que mentre ens mirem la sèrie ens ho passem bé. Home, doncs no. L’entreteniment no té per què estar renyit amb tenir un bon guió (Breaking Bad n’és un dels millors exemples recents). Perquè francament, si els espectadors anem acceptant tot el que ens posen davant dels ulls sense plantejar-nos res més, qualsevol de nosaltres amb una mica d’imaginació pot fer una sèrie. Els aficionats no només volem que ens sorprenguin (i això Lost ho fa contínuament), sinó que les sorpreses tinguin un sentit i que al final tot quedi lligat amb un mínim de coherència (i d’això Lost res de res). Ho sento, però jugar a “aquí val tot” amb mi no funciona. Ah, i de l’episodi final no en parlaré més si no és en presència del meu advocat.

Algú vol comprar fum?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada