Arribo al final de la cinquena temporada de The Shield i m’adono que des de la primera no n’havia escrit cap més article. Els motius? Doncs no ho sabria dir, potser per falta de temps vaig preferir parlar d’alguna altra sèrie, o potser perquè les temporades 2-4 no representen cap gran diferència respecte del que ja havia explicat de la primera. I això no vol dir que no passin coses (a The Shield l’acció no s’atura ni un segon), però la veritat és que al quart lliurament la sensació començava a ser la de donar voltes sempre sobre el mateix. A més, la desintegració de l’Strike Team i el menor protagonisme del personatge de David Aceveda van fer perdre molta de la tensió que tenien els episodis anteriors.
(A partir d’aquí, petits detalls de la cinquena temporada però sense explicar el final)
Però comença la cinquena temporada i apareix un personatge clau per donar un nou impuls a la sèrie: en Jon Kavanaugh (un Forest Whitaker una mica sobreactuat), un tinent del departament d’afers interns que decideix investigar els (molts) assumptes foscos que envolten a l’equip d’en Vic Mackey. Per fer-ho, convenç a una de les informadores d’en Vic i aquesta li explica que en Lem va robar heroïna a casa d’un delinqüent, però no la va declarar. Amb aquesta prova n’hi ha prou per arrestar en Lem, però el tinent no es conforma: vol proves que incriminin a tot l’equip.
A partir d’aquí la tensió no fa més que pujar en cada episodi, perquè en Kavanaugh fa servir tots els mitjans al seu abast per pressionar l’Strike Team: intenta convèncer la dona d’en Vic perquè confessi, descobreix l’assalt al tren dels diners de la màfia armènia (temporada 2), fa tractes amb l’Antwon Mitchell (el narcotraficant que apareix a la quarta temporada, actualment tancat a la presó i que busca venjança), etc. La colla d’en Vic intentarà aturar les investigacions i a la vegada protegir en Lem per tal que no acabi a la presó (on l’espera l’Antwon), i també perquè no s’enfonsi i confessi sobre temes que els implicarien a tots. Tota aquesta tensió acabarà explotant en un final de temporada brutal, sens dubte el millor fins ara, i que tindrà conseqüències imprevisibles.
Una de les principals virtuts de The Shield sempre ha estat (fins i tot en les temporades més fluixes) la seva habilitat per saber combinar perfectament arguments importants amb altres de més secundaris. En aquest cinquè lliurament, per exemple, a més de la investigació interna sobre en Vic i els seus companys, també hem sigut testimonis de com la Claudette li confessa al seu company Dutch que pateix lupus (la qual cosa no li impedeix convertir-se en la nova capitana en els últims episodis), dels primers passos com a policia d’una nova agent hispana bastant inepta, i també de l’embaràs de la Danny i les apostes dels seus companys sobre qui deu ser el pare.
Igualment, els guionistes ens tornen a demostrar que són uns mestres a l’hora de barrejar trames d’un sol episodi amb altres que en duren uns quants, o fins i tot molts (una part de la investigació del tinent recau sobre el policia assassinat per en Vic en l’episodi pilot). Tot plegat fa que aquesta temporada marqui un punt d’inflexió i que la sèrie recuperi el seu màxim interès després d’un quart lliurament una mica irregular (malgrat la presència d’una gran Glenn Close), amb onze intensos episodis plens de tensió, nervis i incerteses. Veient l’últim i tot el que se’n derivarà, a veure qui deixa de mirar les dues temporades que falten. Jo no, per descomptat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada