El judici del segle

A milers de quilòmetres de distància es fa difícil copsar la magnitud que devia tenir el judici d’O.J. Simpson per a la societat nord-americana de finals del segle XX. Imaginem-nos per un moment a un ex jugador de futbol americà (un dels millors de la història), que a més havia fet d’actor (recordat, entre altres, pels seus papers a El coloso en llamas, Capricornio Uno o la trilogia de Agárralo como puedas). Una autèntica celebritat que, a més, era molt apreciada per la seva simpatia, el seu caràcter afable i la seva presència sempre riallera, però que de cop i volta és acusada de l’assassinat de la seva ex dona i de la parella d’aquesta. Malgrat les evidents diferències, m’atreviria a dir que l’impacte a Estats Units va ser similar (possiblement superior) al que es produiria aquí si algun dia acusessin a Andrés Iniesta d’uns fets similars.

Els tràgics fets van donar lloc al corresponent judici i van desencadenar una onada d’opinions per a tots els gustos. Molta gent creia en la innocència de Simpson i es negava a acceptar que el carismàtic ex jugador i actor hagués pogut cometre una atrocitat similar. Tot plegat, a més, es va produir en un moment on la policia de Los Ángeles estava en el punt de mira pel cas Rodney King (un ciutadà negre al qual quatre agents van apallissar brutalment) i per altres successos similars de marcat caràcter racista, i el fet que Simpson fos negre va contribuir a augmentar la sensació que era un altre cas d’abús de poder i de confabulació per acusar a un innocent. El judici va durar gairebé un any i es va convertir en un dels esdeveniments mediàtics més importants del segle XX, almenys a Estats Units.

Els deu episodis de la primera temporada de American Crime Story analitzen de manera precisa i minuciosa tots els detalls del cèlebre cas, no només del judici en sí (un aspecte on no destaca especialment i que ja hem vist mil vegades) sinó també de totes les conseqüències i implicacions que va tenir a nivell social, cultural i mediàtic. I és precisament en aquests aspectes on la sèrie sí sobresurt d’una manera notable, com per exemple en l’excel·lent episodi dedicat a la fiscal Marcia Clark, on veiem molt clarament de quina manera va afectar el procés a la seva vida personal (fins el punt que va deixar d’exercir quan va acabar el judici). És quan sortim de la sala del jutjat quan realment som capaços d’apreciar el veritable impacte que va tenir el cas: oficines on els treballadors deixaven la feina per seguir el judici per televisió, bars en silenci amb els clients mirant la televisió com hipnotitzats i sense fer ni cas de la beguda, pantalles gegants a Times Square, etc. A més, la sèrie no ignora altres aspectes com les tensions internes entre els membres del jurat (reclosos en un hotel durant mesos), entre els integrants de la defensa i l’acusació (tant entre sí com de manera interna), la importància dels mitjans de comunicació a l’hora d’influir en l’opinió de la gent, el racisme, la diferència de tracte entre rics i pobres a l’hora de rebre justícia, etc.

El judici va ser tan enrevessat i farcit de girs imprevistos que a vegades sembla que estiguem mirant una pel·lícula i no un cas real. I malgrat que ho és, i que per tant coneixem el desenllaç del judici, un dels principals encerts de la sèrie és que sap mantenir en tot moment la tensió com si es tractés d’un thriller de ficció. En els aspectes no tan positius, cal lamentar un notable error de càsting en la persona de Cuba Gooding Jr., ja que és bastant més baix i amb un físic molt menys imponent que O.J. Simpson, a més de tenir una veu massa aguda comparada amb el to greu i autoritari de l’ex esportista. Per altra banda, John Travolta (que també exerceix de productor) tampoc s’assembla en res a l’advocat Robert Shapiro i, a més, la seva interpretació és poc natural, excessivament teatral i tan estirada com la seva cara (no sabem si s’ha operat, si ha abusat del Botox o si l’han maquillat malament). En canvi, la resta d’actors estan impecables en els seus papers (bé, David Schwimmer no tant), amb una menció molt especial per a Sarah Paulson, absolutament brillant en el seu paper de Marcia Clark. En definitiva, una sèrie documental interessant, molt ben escrita i que explica amb una gran fidelitat totes les circumstàncies del cas Simpson, que va provocar l’aparició de nombrosos llibres, documentals i programes de televisió. Sembla ser que hi haurà més temporades, cadascuna de les quals s’ocuparà d’un cas diferent (la segona tractarà sobre l’huracà Katrina i les seves conseqüències). N’estarem pendents.