dissabte, 7 de març del 2009

Quin (mal) geni!


"La humanitat està sobrevalorada"
(Dr. Gregory House)

Què us estimeu més, un metge que us agafi la mà mentre us moriu o un que us ignori mentre milloreu? Aquesta mateixa pregunta li fa el Dr. Gregory House (Hugh Laurie) a un pacient, i serveix perfectament de presentació per a un personatge com n’hem vist pocs a la televisió. El doctor en qüestió és un tipus irreverent, políticament incorrecte, egocèntric, mal educat, antisocial, desconfiat... però un geni absolut en la seva professió. Com a diagnosticador no té rival, i a més li encanten els desafiaments mèdics que se li presenten (complicadíssims sempre: no espereu veure mai ningú amb una simple grip). De fet, es podria dir que li interessa molt més la malaltia que no pas els pacients, als quals evita sempre que pot perquè està convençut que sempre menteixen sobre els seus símptomes. Ell, per la seva banda, fa anys que pateix dolors terribles a la cama dreta per una errada mèdica que va provocar que li haguessin d'extirpar el quàdriceps; per anar tirant consumeix calmants de manera indiscriminada i s’ajuda d’un bastó per caminar. Aquest dolor físic constant no ajuda gaire a millorar-li el seu etern mal humor.

Inevitablement, aquesta personalitat tan especial fa que el personatge es guanyi tantes simpaties com odis. Et cura, però t’insulta. Li trencaries la cara, però no pots deixar d’admirar-lo perquè és capaç de fer diagnòstics que ningú més pot fer. El denunciaries per les coses que et diu, però potser és l’únic que serà capaç de trobar una cura pel teu fill moribund. Ens fascina i ens repugna al mateix temps. És un geni, i com tots els genis és i serà sempre un solitari. Quants capítols no hem vist acabar amb una imatge d'ell, tot sol a casa seva un cop finalitzada la jornada?


La seva genialitat no només li prové del seu infal·lible instint, sinó també de la seva capacitat de deducció, que fa que tot sovint segueixi mètodes gairebé més propis d’un detectiu que no pas d’un metge. De fet, és bastant habitual que enviï algun dels seus ajudants a casa del pacient per tal d’investigar les possibles causes de la seva malaltia. David Shore (el creador de la sèrie) ha admès que el personatge de House està inspirat en Sherlock Holmes, especialment pel que fa al consum de drogues i al desig (i capacitat) de resoldre el que sembla impossible. No deixa de ser curiós que Sir Arthur Conan Doyle, el creador del personatge de Sherlock Holmes, es basés al seu torn en un tal Dr. Bell que va conèixer mentre estudiava medicina (i l’especialitat del qual era... la diagnosi!). Aquí s’ha de reconèixer el mèrit dels guionistes, perquè fer quadrar les semblances entre la medicina i la recerca detectivesca no és fàcil, i ho han resolt de manera magistral amb l’ajuda de metges i especialistes que exerceixen d'assessors de la sèrie.

En House no està sol en la seva recerca inacabable d’estranyeses mèdiques. Compta amb un equip de col·laboradors format pel Dr. Eric Foreman (Omar Epps), la Dra. Allison Cameron (Jennifer Morrison) i el Dr. Robert Chase (Jesse Spencer). Sempre els demana la seva opinió però gairebé mai la té en compte, i pobres d’ells que s’equivoquin perquè seran objecte de les seves sarcàstiques burles. Deixant de banda els criteris mèdics, en House no perd cap oportunitat per ficar-se també en aspectes personals; per exemple, no deixa de recordar-li a en Foreman el seu origen humil, la seva raça negra i els seus antecedents delictius (si mai han d’anar a investigar a casa del pacient sempre li fa anar a ell perquè “ja està acostumat a entrar a les cases”); no té cap problema per dir-li a la Cameron que la va fitxar senzillament perquè està bona, i es burla de la seva extremada sensibilitat pel patiment aliè; i pel que fa a en Chase, no para de dir-li que és un “guaperes” pijo i amb calés, però sense gaires coneixements mèdics. No avançaré res perquè va contra els principis d’aquest bloc, però el que sí puc dir és que la paciència d’aquests personatges té un límit; si arribeu a la quarta temporada sabreu de què estic parlant...


Altres secundaris destacables són Robert Sean Leonard en el paper del (teòricament) millor amic d’en House, el Dr. James Wilson, que és el cap d’oncologia de l’hospital i una persona molt amable i sensible amb els greus casos que ha d’afrontar diàriament. La seva amistat amb en House no li impedeix de ser objecte freqüent dels dards enverinats del doctor coix, però la seva paciència i bondat fa que li aguanti tot el que es pot aguantar i més. Mai se’ns ha explicat ben bé d’on els hi ve l’amistat; per Internet corren teories que apunten a una certa atracció homosexual entre tots dos, tot i que jo no m’ho crec: en House ha donat mostres sobrades al llarg de la sèrie de les seves preferències, especialment quan té al davant la Dra. Lisa Cuddy (interpretada per Lisa Edelstein), que a més és la directora de l’hospital. La relació de Cuddy i House transpira atracció i magnetisme pels quatre costats i semblaria que ambdós estan desitjant caure en braços de l’altre, però jo crec que en realitat la seva relació (o aventura) forma part del passat i que les mirades i comentaris que es dediquen en realitat estan més nodrits pels records que no pas per les perspectives d'una futura passió. En qualsevol cas, la Dra. Cuddy és l’únic personatge de la sèrie que és capaç de mantenir una mica controlat al doctor, i fins i tot de fer-li mostrar uns certs sentiments humans; vigila que no prengui massa Vicodina, li perdona el cinisme i les sortides de to (fins i tot quan posen en perill l’economia de l’hospital per les denúncies dels pacients), però a vegades també el castiga fent-lo fer visites (la qual cosa és terrible per a ell, ja que com hem dit no suporta el contacte amb els pacients).

Tot i que els secundaris tenen la seva importància, és indubtable que el protagonista gairebé exclusiu de la sèrie és Hugh Laurie. Curiosament aquest actor sempre havia destacat més en papers còmics (l’inoblidable príncep beneit de L’escurçó negre, per exemple), però ha estat un paper dramàtic el que li ha donat fama mundial. Igual que vam dir la setmana passada en el cas de Kiefer Sutherland-Jack Bauer, és difícil a partir d’ara imaginar-se Laurie fent un altre paper que no sigui el del Dr. House. Hi ha actors que senzillament semblen haver nascut per fer un paper, i aquest és un d’aquests casos. Això no es compra ni es ven, i els productors d’una sèrie no ho poden controlar; senzillament, a vegades, passa. Es dóna la curiositat que quan va fer el càsting, un dels productors (Bryan Singer) va exclamar “Veieu, això és el que vull: un americà”, sense tenir ni idea que en realitat Hugh Laurie és britànic. Sembla ser que dissimula molt bé l’accent de les illes...


Aquest aspecte, no obstant, també té el seu contrapunt negatiu. El personatge interpretat per Laurie és tan carismàtic i absorbent que el desenvolupament dels secundaris és més aviat pobre. Què sabem de la Cameron, si no és que es preocupa molt pels altres? I d’en Chase? I de la Cuddy, a part que és una solterona empedreïda buscant amor i que desitja ser mare? Quatre temporades senceres (la cinquena està en curs als EE.UU.), vuitanta-sis capítols, haurien d’haver servit sobradament per haver conegut molt més a la resta de protagonistes. Tot està massa centrat en el personatge de House, i personalment em sembla que l’estan cremant fins al punt que corre el perill de convertir-se en una paròdia de si mateix. El mal geni i la ironia del doctor, que al principi sorprenen i diverteixen i que sens dubte són un dels principals atractius de la sèrie, han deixat de ser originals. A ningú ja no li estranya que engegui a la merda a un pacient o als seus companys de feina, cosa que al principi sobtava perquè a les sèries de metges no estàvem acostumats a veure aquest comportament.

En aquest mateix sentit, també crec que s’ha de dir que a mesura que han anat passant les temporades la sèrie ha perdut bona part de la seva originalitat inicial, i pel meu gust s’està tornant excessivament repetitiva. Tots els capítols tenen la mateixa estructura narrativa: anar donant voltes sobre les possibles causes dels mals dels pacients, fins que quan falten 2-3 minuts pel final, en House (sempre ell) s’il·lumina amb la cosa menys pensada i troba la solució que se li ha resistit els 37 minuts anteriors. Que jo recordi, en quatre temporades només hi ha hagut un episodi on la solució al problema no l’ha trobada en House...

Malgrat això, crec que qualsevol aficionat a les bones sèries hauria de veure com a mínim la primera temporada (el penúltim episodi de la qual, Three Stories, està considerat per molts experts com el millor guió de la història de la televisió), perquè no es pot negar que es tracta d'una producció treballada, molt ben interpretada, amb uns casos mèdics meticulosament documentats (sovint es basen en fets reals), i a més ha trencat motllos pel que fa a les sèries de metges, cada cop més abundants i massa semblants entre sí. A partir d’aquí, que seguiu mirant-la o no dependrà de la vostra tolerància amb la repetició d'un mateix esquema argumental, però sens dubte aquest geni malcarat es mereix que li doneu una oportunitat.

1 comentari:

  1. Estic d'acord amb tot el que dius, és cert que ja comença a ser repetitiu,li falta alguna cosa que fagi continuar en House tal com és però que dongui un motiu més per continuar mirant la sèrie. Però jo continuaré mirant cada dia de dilluns a divendres a les cinc de la tarda el capítols de House de les primeres temporades com de les més noves, a mi no m'importa repetir capítols dues, tres, quatre vegades, a mi em continua fascinant i atraient el fantastic però irritable metge.
    Ah per cert dir-te que la primera pregunta que fas al principi de l'artícle,la resposta del Dr. House es: Aunque yo creo que lo peor sería uno que te ignore mientras te mueres. Pur frikisme

    ResponElimina