dissabte, 15 de setembre de 2012

El món rosa


No sé si serà perquè van ser dels primers que vaig veure a la meva vida, però el cas és que els dibuixos animats de La pantera rosa em continuen semblant absolutament genials. Fa unes setmanes, l’amo del meu bar habitual dels caps de setmana va tenir l’encertada idea de posar a la televisió del local uns DVD del simpàtic felí rosat, i és realment curiós veure com gent de totes les edats, fins i tot alguns que fa anys que han superat la cinquantena, es parteix de riure amb els seus brillantíssims gags.

Els seus orígens, però, no són com a sèrie d’animació. L’any 1963, el director nord-americà Blake Edwards va dirigir la pel·lícula The Pink Panther (amb el gran Peter Sellers i el seu mític personatge de l’Inspector Clouseau), que en realitat no era una pantera sinó un diamant de gran valor. Per tal d’il·lustrar els títols de crèdit, Edwards va encarregar al prestigiós animador Friz Freleng (creador de Bugs Bunny, Tweety, Speedy González i altres mites de l’animació) un dibuix animat que havia de reunir tres condicions: graciós, mut i de color rosa. El resultat va ser aquest:





Aquesta primera aparició de la pantera animada va tenir tan èxit que de seguida es va plantejar la possibilitat que protagonitzés la seva pròpia sèrie. I així va ser, amb un èxit rotund: l’episodi pilot, titulat The Pink Phink (Projecte rosa), va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge d’animació l’any 1964. A pesar que els dibuixos eren molt senzills comparats amb els que es van poder veure després, aquest primer episodi (que, com tots els altres, es desenvolupava al ritme del mític tema musical de Henry Mancini) ja mostrava alguns dels trets més característics del personatge, com la seva fal·lera pel color rosa i la seva rivalitat amb l’homenet del bigoti i el nas gros (que en realitat és una caricatura del mateix Friz Freleng), víctima habitual al llarg de bona part dels episodis posteriors.





Normalment les aventures de la pantera es basen en que es fica en algun embolic, o bé la veiem fent tasques quotidianes però sempre amb un toc còmic molt peculiar, sovint surrealista i absurd però sempre tremendament graciós. Segons l’episodi pot ser traçuda o maldestra, però sempre mostra una gran intel·ligència i expressivitat (els gestos que fa i les cares que posa són per no perdre-se’ls), i per mi un dels principals motius del seu increïble èxit a nivell mundial és el fet que sigui muda. Això fa que el seu humor es basi en gags visuals (la qual cosa ha fet que sovint se la compari amb el cinema mut clàssic de Charles Chaplin i Buster Keaton) i que sigui un producte fàcilment exportable i comprensible per a gent de totes les edats i cultures, perquè els seus arguments són universals i no estan centrats en la cultura americana. Als anys 90 es va fer una nova versió del personatge on parlava, i per mi (i per bona part dels seus fans) va perdre tota la gràcia.


No estic massa al cas de les produccions actuals, però sincerament dubto molt que estiguin al nivell d’aquest autèntic clàssic de l’animació. Guions tremendament enginyosos, episodis que es poden gaudir una vegada i una altra com si fossin el primer dia que els veiem, i una bona dosi de nostàlgia fan que per mi aquests continuïn sent, malgrat el pas dels anys, els millors dibuixos animats que he vist a la meva vida, junt amb el Correcamins i el Coiot, el Doctor Slump i els primers episodis de Bola de Drac (bé, i els Simpsons; però això ja és un altre concepte i un altre nivell). Us deixo amb un dels meus episodis preferits, una trepidant successió de gags i una bona demostració de l’increïble enginy i talent dels seus creadors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada