“Homeland” es manté... fins quan?

Al final de la primera temporada de Homeland, vaig afirmar que no sabia si la història es podria allargar gaire més. Aquesta segona temporada, els guionistes han aconseguit mantenir l’interès buscant nous camins per als seus protagonistes, incorporant més escenes d’acció i més girs inesperats a canvi de perdre una part de la credibilitat que tenia la primera tanda d’episodis.

(A partir d’aquí, detalls importants de la segona temporada. Esteu avisats)

Després de l’atemptat frustrat del coronel Brody al final de la primera temporada, en aquesta segona el tenim plenament ficat en política, colze per colze amb el vicepresident nord-americà i amb serioses aspiracions d’ocupar el seu càrrec. A la vegada, però, manté el contacte amb Abu Nazir i la seva gent, jugant (com sempre) un doble joc que descol·loca totalment a l’espectador i fa que mai sàpigues de quin costat està. Això és possible, en gran part, gràcies a l’encert de càsting d’haver triat a Damian Lewis, que amb la seva ambigua cara de pòquer mai acaba de mostrar els seus autèntics sentiments, fins i tot quan els mostra.

La Carrie, per la seva part, després de pensar-se que estava més mentalment desequilibrada del que ja sabia, acaba descobrint que en el fons tenia raó i que les seves sospites respecte del coronel Brody eren encertades. Però hi ha un problema, i gros: està totalment enamorada del polític/terrorista (i ell, també ho està o ho fa veure?). Lògicament això complica les coses de mala manera, i es debatrà constantment entre els seus sentiments i la voluntat de servir al seu país contra una possible amenaça externa. A la vegada, però, l’amor entre tots dos també està sota sospita: s’estimen de veritat o utilitzen els seus (suposats) sentiments per servir als seus objectius? Quina part hi ha d’autenticitat i quina d’interès en aquesta relació? (Per cert, excel·lents una temporada més Claire Danes i Damian Lewis).

Per altra banda, en aquesta segona temporada hem hagut de fer els ulls grossos en més d’una ocasió: la mort del vicepresident, per exemple, víctima d’una manipulació inalàmbrica del seu marcapassos a centenars de quilòmetres de distància (realment és possible això?); el fet que en el seu propi despatx no hi hagi un sistema de vigilància, i que en Brody hi entri com si fos a casa seva; que Abu Nazir, en teoria un dels terroristes més buscats del món, aparegui de cop i volta en territori americà sense que ningú se n’hagi adonat; que dotzenes d’agents registrin l’amagatall del terrorista, però casualment s’oblidin d’un raconet que només coneix la Carrie; etc. etc. La primera temporada es va caracteritzar sempre per una gran credibilitat en tot moment, i pel meu gust aquest aspecte ha trontollat massa vegades en aquest segon lliurament.

La cirereta del pastís, com no, l’han deixada per a l’últim episodi de la temporada i concretament per a l’última escena, amb en Saul murmurant unes paraules en àrab després d’haver assistit al funeral d’Abu Nazir. Això ens deixa amb el dubte de si realment el personatge que semblava més honest i íntegre de tots pot ser en realitat el maquiavèlic cervell que està al darrera de tota la trama. Si això es confirma, pot ser que la Carrie acabi, aquesta vegada sí, definitivament boja. I, a la vegada, obre noves possibilitats de cara a la tercera temporada.

(Final dels spoilers)

Si alguna cosa ha caracteritzat a Homeland des del principi és la seva habilitat per plantejar-nos dubtes contínuament, fent-nos estar segurs de coses que finalment no són com ens havíem pensat, i immediatament després tornar a tenir els mateixos dubtes que al principi. És un bon sistema per tenir-nos enganxats, i de moment s’ha de reconèixer que està funcionant, però fins quan? Ara que ja tenim la tercera temporada confirmada, em temo que es començarà a estirar massa una història que, sincerament, crec que tampoc dóna per tant. Temps al temps.