dilluns, 31 de desembre de 2012

Resum seriòfil del 2012

Com aquell qui no vol la cosa, se’ns escola un altre any i arriba el moment de fer balanç a tots els nivells, televisiu inclòs. Com sempre, aquesta llista no té la intenció de ser una enumeració de “el millor” i “el pitjor”, sinó que és simplement un recull totalment personal de les sèries que he vist aquest any que s’acaba. Com que no hi ha cap mena d’ordre de preferència, les he ordenades alfabèticament i fent clic al títol podreu veure la crítica completa (o el conjunt d’articles, en el seu cas).

Accused: deu històries properes i totalment creïbles, de gent normal amb problemes quotidians (deutes econòmics, gelosies, infidelitats, etc.) i que per una mala decisió puntual o un moment equivocat es troben a la presó i pendents de judici. Fins al final de l’episodi tindrem temps d’anar-nos fent la idea de si són o no innocents, i el resultat no sempre serà l’esperat o el desitjat. Televisió britànica de primeríssim nivell.

Appropriate Adult: l’esgarrifosa història real de l’assassí en sèrie britànic Fred West i la seva dona, explicada en una mini sèrie de dos episodis que passa per alt els crims en sí i se centra en la investigació policial posterior als assassinats. Interpretacions extraordinàries dels dos protagonistes per a una història que una bona part de la societat anglesa creu que hauria estat millor no reviure, encara que sigui televisivament.

Black Books: humor britànic delirant, esbojarrat i amb punts de surrealisme, és la història del malhumorat propietari d’una llibreria de llibres de segona mà i de les seves relacions amb la botiguera del costat (i única amiga), amb el seu dependent i amb els clients que tenen la mala pensada d’entrar a la seva botiga.

Black Mirror: els possibles perills de l’ús i abús de la tecnologia i el seu efecte sobre les persones, retratats magistralment en tres episodis d’aquells que deixen petjada temps després d’haver-los vist. Sembla que aquest 2013 Charlie Brooker ens portarà noves (i segurament pessimistes) històries.

Carlos: excepcional mini sèrie francesa que ens explica en tres episodis la història real d’Ilich Ramírez Sánchez, conegut com “El Xacal” i un dels terroristes internacionals més famosos de la història. Édgar Ramírez ens ofereix una portentosa interpretació del personatge, amb notables canvis físics al llarg del metratge i un absolut domini de nombrosos idiomes. Imprescindible veure-la en versió original.

Game of Thrones: la història dels Set Regnes de Ponent i la lluita dels seus habitants pel Tron de Ferro ens ha portat aquest 2012 el seu segon lliurament de deu episodis amb tots els ingredients que ja coneixíem del primer: èpica, lluites de poder, enveges, traïcions, sang, sexe, màgia... Una mica de tot per a una de les sèries visualment més espectaculars de la història de la televisió.

Homeland: història d’un marine desaparegut durant vuit anys a l’Iraq, que és alliberat i torna al seu país com un heroi... però una agent de la CIA sospita que pot ser un infiltrat d’Al Qaeda per atemptar als EE.UU. Una primera temporada gairebé perfecta i una segona amb més alts i baixos, però sens dubte una de les millors sèries d’aquest any que acabem.

Inside Men: mini sèrie britànica de quatre episodis que ens explica l’atracament que cometen a la seva pròpia empresa tres treballadors d’un dipòsit de seguretat, amb l’ajuda d’un multimilionari i els seus homes a sou. Malgrat un final una mica decebedor, un exemple més de bona televisió que ens arriba des de les illes.

Life’s Too Short: barreja de fals documental de ficció amb elements reals, la darrera producció del geni de l’humor Ricky Gervais ens explica les desventures de Warwick Davis, un actor nan que després d’haver gaudit d’una certa fama als anys 80 ara es troba sense feina. Com és habitual en les produccions de Gervais, les rialles que deixem anar van gairebé sempre acompanyades d’una certa dosi d’incomoditat i/o de vergonya aliena.

Los Simuladores: des d’Argentina ens arriben les històries de quatre socis que es dediquen a solucionar problemes habituals de la gent del carrer mitjançant operatius de simulacre, uns grans enganys muntats al voltant de les seves víctimes aprofitant les seves aficions i punts dèbils. Excel·lents guions i uns personatges enormement carismàtics en una de les sèries més originals i entretingudes de la història de la televisió.

Louie: humor, escepticisme, pessimisme i desencant, però sobretot realisme és el que ens ofereix en Louis C.K., monologuista i protagonista absolut de la sèrie que porta el seu nom. Humor no apte per a tots els públics, que sovint entra en terrenys on altres no s’atrevirien ni a posar-hi els peus, però absolutament honest, directe i sincer.

The Black Donnellys: la història de quatre germans que acaben formant part de la màfia irlandesa de Nova York, i la seva rivalitat amb la màfia italiana de la mateixa ciutat. L’argument no és res que no haguem vist altres vegades, però la bona ambientació, les convincents interpretacions i el meu amor per tot el que faci olor de mafiós (i l’Olivia Wilde, per què no dir-ho) fan que la recordi com una de les sèries que més he gaudit aquest any.

The Fades: història sobrenatural d’esperits i fantasmes, barrejada amb drama adolescent, misteri i terror. Malgrat el bon nivell de producció i els aconseguits efectes especials, mai vaig acabar d’entrar en la història. En qualsevol cas, és una bona demostració que la BBC sap tocar moltes tecles i dirigir-se a públics molt diferents.

The Walking Dead: després d’una segona temporada irregular, amb un inici decebedor i una segona part molt més encertada, la sèrie dels zombis ens ha regalat aquest 2012 la seva millor temporada (que ara descansa fins al febrer). Acció i emoció sense deixar de banda les reflexions sobre què fer (o què no val la pena fer) en un món que sembla perdut per sempre.

The Wire: aquest any, per fi, he començat a mirar una de les sèries més elogiades unànimement per la crítica. Malgrat reconèixer la seva enorme qualitat en tots els seus aspectes, la sensació que m’ha quedat després de la primera temporada és la d’una certa dificultat per entrar en la història que ens expliquen. Potser seré capaç de fer un millor judici quan hagi pogut veure les quatre temporades restants.

(Nota: no m’oblido de la cinquena temporada de Breaking Bad, però m’esperaré a que finalitzi del tot -aquest darrer lliurament està partit en dues tandes d’episodis- per fer una valoració final, com la sèrie es mereix).


I fins aquí el repàs, personal i intransferible, del que ha estat el meu any televisiu. La conclusió és, afortunadament, la mateixa que aquests últims anys: la televisió continua vivint un moment dolç, resulta molt més fàcil veure bones històries a la petita pantalla que a la gran, i tot sembla indicar que això continuarà durant l'any 2013 que demà encetem.

Salut, i bon any a tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada