Resum seriòfil del 2017

Deu ser cosa de l’edat, però no tinc la sensació que ja faci un any que parlava del resum televisiu del 2016. Però sí, així és, i fidel a la tradició aquí deixo el resum del que ha estat la meva temporada televisiva. Com sempre, no és la típica llista del “millor i el pitjor”, sinó que simplement és un repàs del que he vist durant el 2017. Les sèries estan classificades en ordre alfabètic, sense preferències, i si voleu llegir tot l’article només heu de fer clic al títol. Endavant!

American Crime Story: tot i que des de Catalunya no podem copsar tot l’impacte que va tenir al seu país, sens dubte el judici d’O.J. Simpson va ser un dels esdeveniments socials i mediàtics més importants de la història recent dels Estats Units. Amb alguns errors notables de càsting, però tot i així molt recomanable.

Big Little Lies: l’aparent perfecció d’una adinerada comunitat californiana amaga tota una sèrie de falsedats, mentides i foscos secrets que acaben sortint a la llum. Nicole Kidman broda el seu paper, ben secundada per la resta d’actors. Una de les principals sorpreses televisives dels últims mesos.

Black Mirror: episodi especial de Nadal que reuneix totes les característiques que han fet d’aquesta sèrie el que és. El costat més fosc de la tecnologia i les conseqüències que pot tenir en un futur que pot semblar molt llunyà, però que potser no ho és tant.

Broadchurch: un argument vist mil vegades, però amb prou elements com per enganxar-nos davant la pantalla i fer les nostres hipòtesis sobre qui serà l’assassí d’un nen resident a una petita localitat de la costa anglesa. Excel·lent ambientació i interpretacions, en especial de la parella protagonista.

Fargo: després de dues temporades absolutament excepcionals, la tercera perd una mica de gas (tot i que segueix sent bastant superior a la mitjana). Com sempre, el dolent (un David Thewlis especialment malvat i desagradable) eclipsa a tota la resta de personatges, liderats per un Ewan McGregor que es desdobla per interpretar dos germans bessons que no es poden ni veure per culpa de l’herència del seu pare.

Game of Thrones: s’acosta el final del major fenomen televisiu dels últims anys, i ho fa reduint el nombre d’episodis, accelerant l’acció i prioritzant l’espectacle sobre la política. Tot plegat li ha valgut no poques crítiques, però personalment l’he gaudit com mai.

Happy Valley: excel·lent producció britànica que pot resultar enganyosa i allunyar-nos de la pantalla per la seva aparent manca d’originalitat. Si ho feu, us estareu perdent no només una sèrie molt entretinguda, sinó també a Sarah Lancashire i la seva espectacular interpretació, sens dubte una de les millors que recordo.

Taboo: Tom Hardy es menja un cop més la pantalla en una sèrie creada per ell mateix i que ens explica les aventures de James Delaney, un home al qual tothom donava per mort però que torna de l’Àfrica per reclamar l’herència del seu pare, un petit tros de terra a Amèrica que també és cobejat per la Companyia de les Índies Orientals. Increïblement ambientada i amb un desenvolupament a vegades un pèl lent, però interessant.

The Crown: crònica dels primers anys del regnat d’Isabel II, amb tots els problemes i maldecaps que comporta un càrrec d’aquesta importància. Excepcionals l’ambientació, el rigor històric i les interpretacions, especialment John Lithgow en el paper del mític primer ministre britànic Winston Churchill.

The Leftovers: la desaparició sobtada i inexplicable d’un 2% de la població mundial deixa a la resta d’habitants sumits en un estat d’incredulitat, ràbia o resignació. Com continues vivint a partir d’aquest fet? Una sèrie no apta per a tots els públics, però amb un magnetisme especial.

The Night Of: el que a priori sembla una sèrie més de policies, presons i assassins que poden ser innocents, es converteix en alguna cosa més gràcies a una gran atenció als detalls, a una ambientació perfecta i a unes interpretacions excel·lents, on destaca per sobre de tots el gran John Turturro en un paper que havia de ser pel difunt James Gandolfini.

The Young Pope: el papat del revolucionari (i fictici) Pius XIII serveix per humanitzar la figura del màxim representant de l’Església catòlica i mostrar-lo com un home insegur, ple de dubtes, amb freqüents crisis de fe i molt marcat pel fet que els seus pares el van abandonar de petit. Paolo Sorrentino debuta a la televisió amb el seu personalíssim i extraordinari estil visual, oferint-nos una història que no deixarà indiferents ni a creients ni a ateus.

A més d’aquestes, també he tingut temps per veure els primers episodis d’altres produccions que formaran part del resum de l’any que ve, com ara The Sinner (mini sèrie que explica la història d’un assassinat inexplicable i aparentment sense cap motiu), An Idiot Abroad (curiosa barreja de sèrie de televisió i crònica viatgera) o Mindhunter (que explica els mètodes que va fer servir l’FBI als anys 70 per entendre la psicologia dels assassins en sèrie). Sense oblidar episodis aïllats de sèries de les que ja he parlat en el seu moment, com Curb Your Enthusiasm, Frasier o The Big Bang Theory.

Esperem que durant el 2018 puguem continuar parlant de sèries, i descobrint noves joies televisives o revisant-ne de ja conegudes. Salut i bon any!